Fins al moment, les teràpies disponibles no tenien una influència significativa en la supervivència dels pacients, sent de caràcter pal•liatiu. Tanmateix, la introducció del trasplantament d'intensitat reduïda i de nous fàrmacs, com els inhibidors de JAK2, podria canviar aquesta situació. Atès que tant el trasplantament com els nous fàrmacs comporten riscos, ha sorgit la necessitat de disposar d'una classificació pronòstica que permeti seleccionar els subjectes que puguin optar a aquests tractaments. Es tracta d'un avenç important a causa de la gran heterogeneïtat que existeix pel que fa a la supervivència. Encara que la mitjana està situada al voltant dels 5 anys, alguns pacients viuen més de 20 sense necessitat de tractament.
La classificació dels pacients en diferents grups pronòstics, basada en certs paràmetres inicials que marquen la futura evolució de la malaltia, és important per a la presa de decisions relacionades amb el tractament. Tot i així, la dificultat per al desenvolupament d'aquests sistemes de classificació ve determinada per la baixa incidència de la malaltia. Aquest és el motiu pel que els estudis disponibles fins ara incloïen un nombre petit de pacients. Dels sistemes de classificació proposats fins al moment, el més utilitzat era el score de Lille, derivat de l'anàlisi de menys de 200 pacients, però no separava de forma clara als pacients de risc intermedi dels d'alt risc.
El treball liderat des del Clínic, realitzat amb més de 1.000 pacients diagnosticats entre 1980 i 2007 en set institucions d'Europa i dels Estats Units és, amb molt, el major estudi realitzat fins a la data en Mielofibrosi. El model derivat d'aquest estudi, a més de ser aplicable també a pacients joves, es basa en paràmetres inicials fàcils d'obtenir, com l'edat, la presència o absència de símptomes com pèrdua de pes o febre, les xifres d'hemoglobina i leucòcits i la presència o no de blasts – cèl•lules no diferenciades - a la sang.
A partir d'aquests cinc paràmetres, el nou sistema pronòstic identifica quatre grups de pacients amb diferent probabilitat de supervivència. Així, mentre els malalts de baix risc presenten una supervivència mitjana superior a 11 anys, els d'alt risc viuen una mitjana de 2 anys. Per la seva banda, els pacients inclosos en les dues categories intermèdies presenten una supervivència de 8 i 4 anys, respectivament. Per tant, aquest nou sistema de classificació pronòstica té una major capacitat de discriminació que els existents fins al moment.
El desenvolupament d'aquest nou model presenta importants implicacions pràctiques. Així, en els pacients de baix risc, no estarien justificades ni el trasplantament ni els fàrmacs experimentals, donada la seva toxicitat. En canvi, aquests tractaments estarien indicats d'entrada en els pacients amb Mielofibrosi d'alt risc.