Com ens pot afectar el brot de dengue a Cuba?

L'increment de viatges internacionals en l'últim any ha provocat que es tornin a diagnosticar pacients amb dengue als nostres hospitals i centres de primària.

L’any 2019 el dengue va ser identificat per la Organització Mundial de la Salut (OMS) com una de les 10 malalties amb més potencial per amenaçar la salut publica mundial. El motiu principal: la tendència d’aquesta malaltia viral a augmentar la seva incidència a tot el món en les últimes dècades, i a expandir-se en àrees on prèviament no existia, degut a l’augment de les poblacions de mosquits, un clima més favorable, i també per la manca d’intervencions per al seu control en molts casos.

Malgrat ser considerada per molta gent a Europa com una malaltia exòtica i llunyana, cada any hi ha uns 100-400 milions de persones infectades amb aquest virus a països de clima càlid o temperat. Enguany hi ha un brot important de dengue a Cuba i aquest estiu un número considerable de catalans i catalanes han tornat de les seves vacances amb la malaltia: més de la meitat dels casos de dengue que hem diagnosticat a Catalunya venen de Cuba.

Malgrat ser considerada per molta gent a Europa com una malaltia exòtica i llunyana, cada any hi ha uns 100-400 milions de persones infectades amb aquest virus a països de clima càlid o temperat.

Els pacients amb dengue normalment manifesten febre, mal de cap, dolor muscular i articular intens (la malaltia és també anomenada febre trenca-ossos) i una erupció cutània característica més o menys en la meitat dels casos de febre viral. La fase aguda pot durar 5 o 6 dies i alguns pacients poden presentar un dengue greu, especialment persones vulnerables que hagin tingut un dengue prèviament.

Com que el virus del dengue es pot transmetre pel mosquit tigre Aedes albopictus (que també transmet zika, chikungunya o febre groga), present a tot el mediterrani, a Barcelona existeix un programa de control epidemiològic que consisteix en la notificació de casos i en reduir les poblacions de mosquits, especialment al voltant dels casos importats de dengue. De fet, l’àrea mediterrània era una zona endèmica de dengue aproximadament fins l’any 1927 (en aquell moment la malaltia es transmetia per un altre mosquit Aedes: Aedes aegypti), i des d’aquell moment hem estat lliures de la malaltia fins fa pocs anys (excepte els viatgers internacionals). A la darrera dècada hem tornat a tenir casos autòctons de dengue (transmesos per mosquit local) a Itàlia, França, Portugal (Madeira) i Croàcia, i els anys 2018 i 2019 s’han diagnosticat un total de 7 casos a l’estat Espanyol (2 a Catalunya i 5 al sud d’Espanya).

A la darrera dècada hem tornat a tenir casos autòctons de dengue. Als anys 2018 i 2019 s’han diagnosticat un total de 7 casos a l’estat Espanyol (2 a Catalunya i 5 al sud d’Espanya).

L’any 2022, després d’uns anys amb poc viatge internacional, la població europea ha començat a viatjar com abans i, per tant, es tornen a diagnosticar pacients amb dengue importat als nostres hospitals i centres de primària i tornem a estar en risc de que la malaltia s’introdueixi al nostre territori. En el que portem de 2022, França ja ha diagnosticat més de 20 casos autòctons que van iniciar el cicle d’infecció a través de mosquits tigre locals.

A Catalunya encara no s’ha notificat cap cas. Aquesta diferència en la incidència de casos notificats pot deure’s a que no n’hem tingut, o bé a que no s’han detectat. Però la realitat és que Catalunya es una regió amb un alt risc per la introducció d’aquestes malalties transmeses per mosquits (principalment dengue, chikungunya o zika entre altres) i per tant es vital tenir uns mecanismes de preparació i resposta que estiguin “en forma”. En les últimes hores, la Generalitat de Catalunya ha informat del possible contagi de dues persones, residents a la regió sanitària del Camp de Tarragona, amb el virus del Nil Occidental. Una altra malaltia transmesa per mosquit que hem de vigilar de prop.

Catalunya es una regió amb un alt risc per la introducció d’aquestes malalties transmeses per mosquits i, per tant, es vital tenir uns mecanismes de preparació i resposta que estiguin “en forma”.

L’epidèmia de la COVID-19 ens va fer aprendre (espero) que la direcció i la intensitat de les malalties emergents son difícils de predir. Per tant, és vital incrementar els esforços en els mecanismes per anticipar i detectar de forma precoç aquestes malalties, a més de fomentar els estudis de recerca i innovació i per la preparació i resposta per aquesta i altres malalties emergents del futur.