Dimarts 12 d’agost la lluna s’alinea entre la terra i el sol, cobrint el disc solar per complet i enfosquint el cel sense ser de nit. El satèl·lit de la terra agafa el protagonisme durant el dia, cosa excepcional, per tapar la brillantor del sol i fer-se omnipresent per uns instants. Quelcom que, servint de metàfora a la ciència, han patit centenars de dones científiques al llarg dels segles.
Per commemorar aquest 12 d’agost hem seleccionat dotze dones la llum de les quals ha estat eclipsada pels seus col·legues homes, reforçant el que la historiadora de la ciència Margaret W. Rossiter va descriure com l’efecte Matilda, en honor a la sufragista estatunidenca Matilda Joslyn Gage. L’efecte pel qual hi ha un biaix de gènere històric i contemporani que minimitza els èxits aconseguits per les dones a la ciència, atribuint moltes vegades aquests descobriments als seus companys masculins. Un dels casos més icònics és el de Rosalind Franklin, química i cristal·lògrafa, qui va capturar el 1952 la 'Fotografia 51', la prova que demostrava l’estructura de doble hèlix de l’ADN. Unes imatges que van ser mostrades sense el seu consentiment per James Watson i Francis Crick, els quals no només van aprofitar-se de les seves dades publicant-les a la revista Nature, sinó que van rebre el Premi Nobel el 1962, excloent-la per complet de tot reconeixement.
A l'ombra dels Nobel
Només un 3% dels premis Nobel han estat atorgats a dones. El silenci en aquest reconeixement és monumental, i son moltes les dones que s’han vist eclipsades en aquest escenari. Jocelyn Bell Burnell, astrofísica, va descobrir al 1967 els púlsars, estrelles de neutrons que emeten radiació periòdica, mentre analitzava dades d’un radiotelescopi que ella mateixa havia ajudat a construir. Però el Premi Nobel de Física de 1974 per aquest descobriment va ser atorgat al seu tutor, Antony Hewish, i a l’astrònom Martin Ryle, deixant-la en la penombra. Hewish va assegurar que haver reconegut a una estudiant de doctorat hauria “desprestigiat” els premis.
Lise Meitner, considerada la mare de la fusió nuclear, va ser alumna de Max Planck (tot i que ell considerava que les dones no havien d’entrar a la universitat), i va ser parella de treball d'Otto Hahn (qui cobrava, mentre ella treballava gratuïtament). Ella va aportar l’explicació teòrica exacta, però Hahn va rebre en solitari el Premi Nobel de Química el 1944, tot i haver estat nominats junts prèviament el 1939. Hahn no la va mencionar en el seu discurs, però avui l'element químic 109 porta el nom de Meitneri en honor d’ella.
Els col·legues teòrics de la física experimental Chien-Shiung Wu també van recollir el premi de l'acadèmia sueca el 1957, ignorant la feina experimental clau de Wu, qui havia fet possible demostrar que la llei de conservació de la paritat era falsa en les interaccions dèbils de la física de partícules.
Joshua Lederberg, marit d’Esther Lederberg (microbiòloga pionera que va descobrir la transducció bacteriana desenvolupant tècniques fonamentals en genètica) va ser distingit el 1958 sense reconèixer la labor crucial de la seva dona. Un eclipsi que també va viure la genetista Nettie Stevens, descobridora dels cromosomes X i Y (gràcies als estudis amb escarabats de la farina) qui va veure com el seu supervisor publicava conclusions similars al mateix temps que ella, emportant-se el reconeixement de la comunitat científica, així com el Premi Nobel. Quasi igual que Isabella Karle, la cristal·lògrafa que va veure com la seva contribució feia que el seu marit i el seu company matemàtic rebessin el més alt reconeixement de química. Tant els premiats com la comunitat científica van manifestar que ella s’ho mereixia igual que ells, però de res va servir.
Els Nobel son coneguts per obviar les dones. Es diu que quan algú va proposar distingir Henrietta Swan Leavitt, l’astrònoma descobridora de l’element clau que permet calcular la distància entre estrelles, aquesta feia quatre anys que havia mort. Avui, un cràter a la lluna porta el seu nom. I seria anecdòtic si no hagués passat a ments brillants com la de Williamina Fleming, companya de Leavitt al Harvard College Observatory, a on va ser contractada com a criada i a on va acabar catalogant 10.000 estrelles i descobrint-ne més de 300 de variables, així com 10 noves i 52 nebuloses.
Però de totes les injustícies ocultes, segurament una de les més flagrants sigui la de Milena Maric, física, matemàtica i estreta col·laboradora del gran científic per excel·lència: Albert Einstein. Maric no només va ser la seva primera dona sinó que ell parlava en les seves cartes de la feina que feien “junts”, tot i després firmar en solitari absolutament tots els articles del seu any “miraculós”, el 1905.
Competint en desigualtat de condicions
Queden per la posteritat històries que posen de manifest la precarietat, també econòmica, d'aquelles que volen dedicar la seva vida a la ciència. Com Maria Winkelmann- Kirch, la primera dona en descobrir un cometa, que va cedir el reconeixement al seu marit per figurar simplement com la seva ajudant; o Gerty Cori, la primera dona en rebre el Nobel de Medicina. Compartit amb el seu marit i un fisiòleg argentí, l’acadèmia sueca va dividir en dos la dotació econòmica del premi, incloent-la en el reconeixement però deixant-la fora del repartiment econòmic.
N’hi ha moltes més. Centenars de noms (Agnes Pockels, Ada Lovelace, Florence Bascon, Emmy Noether o la mateixa Hipàtia, de qui ni se sap l’any de naixement), d’històries i de situacions que han propiciat (i propicien) ocultar descobriments científics. I, mentre la llum del sol s'amaga darrere la presència de la lluna, que aquest 12 d'agost sigui una bona oportunitat per mirar al cel i recordar que la ciència no es pot permetre seguir eclipsant el talent de les dones.
