L’hospital s’obre a l’entorn, el Clínic fa comunitat

Em van convidar a la jornada del Clínic Obert; em digueren que era la primera vegada que la feien; no sabia massa de què aniria. Vaig arribar d’hora. L’entorn de l’Hospital tenia una fesomia diferent de l’habitual, hi havia molt de moviment arreu.

Vaig veure que passarien moltes coses i a molts indrets. Davant d’allò, que de moment m’era desconegut, tenia dues alternatives, o bé feia un passeig per l’ampli recinte, saludava i marxava, o bé em quedava a fer de periodista, és a dir, a iniciar un procés d’immersió total per aconseguir saber de què anava la cosa. Vaig escollir aquesta segona opció. La tria va ser encertada; però donada la quantitat de coses que hi passarien, vaig tenir clar que calia obrir bé els ulls, captar-ho tot fins als petits detalls, tot amb l’objectiu de poder-ho explicar el millor possible, quelcom que més tard descobriria que era una tasca quasi impossible.

D’entrada feia un bon dia; el sol lluïa i tot anunciava que cap al migdia faria molta calor. Prop de les 10 del matí totes les carpes ja estaven en ple funcionament i els responsables de cadascuna d’elles eren al seu lloc;  l’ambient potser encara era una mica fred i no tenia res a veure a com seria només una hora més tard. Vaig començar a veure gent coneguda de l’Hospital: el sempre omnipresent Dr. Campistol que saludava tothom, la gent de comunicació que ho controlaven tot actuant com un exèrcit ordenat, el personal sanitari que havia d’actuar en llocs que no eren ni despatxos, ni quiròfans, ni sales de cures;  també a les desenes de voluntaris que s’anaven repartint per les carpes...

Si el periodista és algú que ha de mirar amb detall els esdeveniments per intentar entendre’ls i explicar-los després, com era el meu cas, davant d’un embalum de coses que segons el programa havien de passar en les properes hores, el que ha de fer primer és procedir a veure el major nombre possible, però hi ha de fer amb un cert ordre, altrament la crònica que farà serà ben incomplerta.

Em calia doncs actuar amb mètode.  A la cruïlla Casanova amb Còrsega, començaven a passar coses; la primera carpa que vaig veure tenia un cartell  contundent: «678 agressions sexuals ateses a urgències l’any 2023», algunes persones s’ho miraven i, com jo, no s’ho acabaven de creure; potser per compensar-ho al costat, els professionals del SEM ensenyaven a salvar vides i distreien una mica la gent de la mirada d’aquesta xifra colpidora.

A la zona Casanova-Rosselló hi havia una trena de carpes; la primera mostrava la panòplia de proves de diagnòstic que es fan a l’Hospital, a continuació hi havia un lloc on informaven sobre com preparar-se per una cirurgia (confesso que vaig passar de llarg, no fos cas..). El temps anava passant i el públic  augmentava progressivament; a poc a poc començaven a fer-se petites cues a alguns indrets;  un d’ells, el de la Microbiòtica fecal, motivava que la gent que tenia a la vora fes preguntes tipus: «..i això que és?» « de veritat la m.. serveix ?». Aquesta no seria l'única cosa que motivaria l’interès de la gent, com els títols de cada carpa eren explicatius, tothom s’aturava a cadascuna d’elles: «Cuida els ronyons i protegeix el teu cos» «Glaucoma, la malaltia invisible» «Tot el que has de saber sobre la degeneració macular associada...»

Unes experiències pròpies 

Com no volia ser simplement observador, sinó també participant, vaig anar a fer-me la prova de la memòria amb resultats satisfactoris i alegria, tant per part meva i també la persona que em va atendre; més avall una sanitària amable, crec que era una metgessa jove, al veure les meves mans, em va fer entrar a la carpa i em va informar sobre l’artrosi, amb un cop d’ull n’havia tingut prou. Vaig sortir de l’indret amb un full d’exercicis a fer. Em van controlar la pressió ocular. Tot eren gent amb bona cara i simpàtica; ni als llocs que parlaven de les malalties més serioses, vaig veure ningú entristit, crec que el que volien era donar més missatges d’esperança que d’altra cosa. El meu recorregut seguia sense ni un respir; quan menys m’ho esperava em vaig topar amb un titular que em va donar una certa alegria: «SEXample, el plaer no té edat». Reconfortat, no vaig poder parlar amb el personal que ho explicava: la cua era molt llarga i a més del carrer Rosselló arribava un soroll que calia anar a descobrir què era.

Em vaig situar a l’entrada de les consultes externes, lloc en què els pacients de la casa anem a rebre bones o males notícies segons el cas; aquí el panorama habitual havia  canviat, i molt, el carrer estava ocupat per una munió de gent que pedalejava damunt d’una bicicleta estàtica,  tot seguint apassionadament el ritme d’una música forta, només alterada per la veu d’un personatge que dalt de l’escenari marcava el ritme tot cridant i donant ànims. Al veure la cara d’esgotament d’alguns dels assistents vaig estar a punt d’anar a consultar al Dr. Castells per a que em digués si aquell acte comptava amb la preceptiva autorització mèdica.

Esgotat jo mateix de veure aital esforç físic, em dirigí als Jardins del Doctor Duran Reynals on oficiava l’Ada Parelleda a la que podríem donar el títol de la cuinera més amiga del Clínic. Jo era l’únic que no portava llibreta per a prendre notes. En acabar vaig anar cap al punt d’informació on m’avisaren que si volia anar a les visites guiades de la Facultat, de l’IDIBAPS o de l’interior de l’Hospital, m’havia d’apuntar; mirant el programa vaig adonar-me que entre tots els tres centres hi havia més d’una vintena de propostes de coses a veure. A poc a poc agafava consciència que el repte de fer una crònica exhaustiva era impossible de complir; havia de reconèixer que jo no tenia prou capacitat ni física ni periodística per a cobrir informativament tantes activitats. Però vaig considerar que no hi havia temps per a les lamentacions i que no podia parar; només eren quarts de 12 i encara havia de veure moltes més coses.

Els infants protagonistes

Rodejant l’Hospital per Provença, vaig encarar Villarroel per la part de baix; no ho sabia, però aquí m’esperava una de les sorpreses de la jornada: una àrea dedicada als infants. La primera carpa era dedicada a la cura de les dents; després de veure el que feien vaig haver de marxar una mica avergonyit al constatar que la meva rutina deixava de ser òptima: els nens que hi participaven, la feien millor.

Davant l’entrada de Villarroel, hi havia molts moltes famílies amb nens i grans i petits s’ho passaven d’allò més bé. Confesso que en una de les carpes em vaig quedar impressionat veient i escoltant l’explicació que un noi -suposo que investigador de l’IDIBAPS -  feia al públic sobre la manera com funcionava el mètode científic per a generar coneixement, com exemple feia experiment de canvis amb líquids de diferents densitats i colors . Si em demanessin sobre el mètode pedagògic utilitzat  diria que era impossible fer-ho més clar i entenedor.

La ràdio en directe

Reconfortat i cada cop més sorprès pel que estava veient, vaig creure que mereixia un descans i no vaig trobar millor lloc per fer-ho que als Jardins del Doctor Duran Reynalds, on el Roger Escapa feia en directe el seu programa del dissabte. A mesura que escoltava els diferents entrevistats, el que deixen i com parlaven,  m’adonava que els oients de Catalunya Ràdio no solament  podien fer-se un cabal del nivell científic i assistencial del Clínic, sinó sobretot de la qualitat dels seus professionals. Assegut no vaig veure que a la meva esquena s’anaven formant una certa aglomeració  de gent i que algunes carpes començaven a experimentar un cert col·lapse.

Tornant a caminar, tot i que volia anar de pressa, no aconseguia passar de llarg de cap carpa; tan aviat em sentia atret per un lloc on parlaven de l’envelliment cerebral saludable, com un altre de intel·ligència artificial,  o un que era un taller de decoració de bosses de roba. De fons  es tornava a escoltar música forta des de l’escenari de l’entrada de consultes externes, ara la cosa es veu que anava de taller de zumba; de lluny vaig veure que els participants jo no eren tan joves, hi havia gent quasi de la meva edat, uns i altres hi posaven molta convicció. No vaig acostar-me més, no fos cas que hi hagués algun conegut i em convidés a ballar.

«Qui ha organitzat aquest enorme sarau?»

De sobte em van tocar per l’esquena; era una companya de la Universitat que, amb cara de sorpresa em preguntava: « Però, qui ha organitzat aquest enorme sarau?»  qüestió a la que vaig respondre: «Els propis professionals del Clínic, els voluntaris, els amics de la casa...» No s’ho acabava de creure i afirmà amb una mica d’ironia: «Doncs a més de ser líders en salut, també ho sereu en muntar esdeveniments!» Vaig fer un petit somriure de satisfacció  i vaig pensar per a mi: «Avui els centenars de persones que han treballat en el Clínic Obert no solament han incrementat la reputació de la marca, han fet comunitat». La meva companya professora sortirà d’aquí convençuda que aquest centre de salut , delimitat per uns edificis encaixats en aquesta mançana de l’Eixample, és quelcom més que un Hospital.

Cada cop m’havia de parar més sovint, però com que he nascut a la Catalunya Nova, cada vegada que sento el toc de gralles, m'afanyo a buscar el lloc on les colles tiren els castells. Castells! Només faltava això, per a reblar una jornada que tenia de tot. Un cop desfet el darrer pilar, els castellers i les castelleres es començaren a treure la faixa, però res havia encara acabat. A Còrsega vaig veure que entre una munió de gent sobresortia el cap blanc del Conseller de Sanitat, vaig reconèixer també d’altres autoritats que l’acompanyaven i, no cal dir-ho, els dels responsables de la casa. M’hauria d’haver acostat per poder escoltar les converses, però les vaig imaginar: «Apa, avui heu posat al Clínic a dalt de tot!»

Eren quarts de dues de la tarda. Els periodistes vells tenim tanta experiència fent grans reportatges com poques cames per aguantar-los. Repassant el programa em vaig adonar que tot i que estava allí feia quasi quatre hores no havia vist ni el 50 per cent de tot allò que s’havia programat. Però no podia marxar sense anar a veure  la Dra. Olga Rubio, per a parlar de malalts i de valors i a més,  tenir la possibilitat d’invertir els 500 simbòlics euros ,amb que m’havien premiat,  en activitats generades per aquesta gran àrea que anomenem «XPacients».

El periodista s’acomiada, el malalt se sent orgullós

Ja no tenia més temps per anar a agafar la Línia 5, vaig creure que era millor passar pel mig de l’Hospital, el lloc que conté l’essència de tota la feina que fa el Clínic en favor de les ciutadanes i ciutadans. Vaig veure que la maquinària hospitalària funcionava com sempre; alguns nouvinguts intentaven anar, entre en el laberint d’escales i plantes , a veure als seus malalts; els familiars de les urgències seguien a l’espera de notícies, els professionals sanitaris anaven d’un lloc a l’altre com era habitual,  encara que alguns d’ells, quan els mirava a la cara, podia percebre que feien un mig somriure que amagava un cert orgull; era talment com si diguessin. «Això que veieu a fora també ho hem fet nosaltres».

Quinze mil metres quadrats ocupats a l’Eixample, més de 100 activitats, una munió de carpes i sobretot, l’esforç de centenars professionals, voluntaris i pacients que promouen i defensen l’Hospital i que aquest dissabte, junts, van fer comunitat, gràcies també als milers de persones que acceptaren la invitació i varen entrar al «Clínic Obert».

Baixant les escales de l’estació vaig agrair la possibilitat d’haver fet durant el matí d’aquest dissabte de periodista de carrer que és el lloc on vaig començar a treballar  com a  professional; però com a persona vaig pensar: « Avui he aprés moltes coses, però una d’elles molt important: ells (els professionals ) no estan sols, i nosaltres ( els malalts) tampoc».

Barcelona 11 de Maig de 2024.

Josep Maria Martí, periodista i membre de la Comissió de Participació d'Usuaris i Pacients