L'Associació Internacional per a l'Estudi del Dolor (IASP) ho defineix com a una experiència sensorial i emocional desagradable, associada a un dany real o potencial. Dit de manera senzilla, és l'experiència que genera el nostre sistema nerviós quan interpreta que hi ha, o pot existir, una amenaça per al nostre organisme.
Aquesta definició ha suposat un important canvi de paradigma perquè separa conceptes que durant molt de temps considerem pràcticament equivalents: dolor i mal no són el mateix.
Tot i ser una experiència universal, cada ésser humà viu el dolor de manera diferent. Això és perquè en la seva percepció influeixen factors hormonals, immunitaris, psicosocials, laborals, familiars, l'estat dels nostres teixits i condició física, el funcionament del sistema nerviós, les nostres expectatives i experiències prèvies i, fins i tot, el que sabem sobre el dolor i la manera com rebem i/o comprenem un diagnòstic.
Davant d'una lesió o possible amenaça, el sistema nerviós integra la informació procedent dels teixits juntament amb la que aporten tots aquests factors i avalua, de manera inconscient, la rellevància de la situació. El dolor és el resultat daquest procés, no un simple reflex del dany existent. Per això, davant d'un mateix estímul físic, dues persones poden experimentar dolors molt diferents o fins i tot, la mateixa persona, sentir una simptomatologia diferent depenent del moment i del context.
Durant molt de temps, la medicina va interpretar el dolor des d'una perspectiva molt més simplista: si aquest apareixia, hi havia d'haver una lesió que ho expliqués. Quan aquesta no s'identificava a les proves habituals, sovint s'atribuïa el dolor a factors exclusivament psicològics. Tot i que el nostre coneixement ha avançat enormement, aquesta visió encara persisteix en part de la pràctica clínica. Molts pacients, particularment dones, continuen veient qüestionada o minimitzada la seva experiència, interpretada com a manifestació d'ansietat, estrès o malestar emocional.
Si no hi ha una lesió que expliqui el meu dolor, per què em fa mal?
Que una prova d'imatge no mostri una lesió no vol dir que no hi hagi una alteració biològica. En alguns tipus de dolor persistent, el problema rau en el propi funcionament del sistema nociceptiu, la xarxa encarregada de detectar i processar els senyals de possible perill.
Gràcies a tècniques utilitzades actualment en investigació, sabem que aquest sistema en pot modificar el funcionament i tornar-se excessivament reactiu. És el que coneixem com a sensibilització: els mecanismes d'alarma s'activen amb més facilitat, amplifiquen els senyals i, fins i tot, poden romandre actius quan l'amenaça inicial ja ha desaparegut. En aquesta situació, el dolor que es genera passa de ser secundari a anomenar-se “primari”, ja que la lesió, si n'hi ha, ja no explica de manera completa l'experiència dolorosa.
Aleshores, com es diagnostica un dolor primari?
No hi ha una prova en si que permeti diagnosticar-ho. El procés comença amb una cosa molt més bàsica, però imprescindible: una història clínica i exploració física exhaustives. Hem de comprendre com va començar el dolor, la seva evolució, característiques, mecanismes… ja que diagnosticar-lo no consisteix a “no trobar res”, sinó a reconèixer-ne les característiques particulars, això sí, descartant prèviament la possibilitat que una malaltia expliqui part o la totalitat de la simptomatologia.
Aquesta nova mirada ens ha portat a evolucionar a l'Hospital Clínic Barcelona des d'un model centrat fonamentalment en la fibromiàlgia (l'exemple més conegut de dolor primari) per esdevenir la primera Unitat de Dolor Crònic Primari hospitalària a nivell nacional, ampliant el focus i aprofundint especialment el procés diagnòstic abans d'iniciar el tractament. L'objectiu és evitar l'infradiagnòstic o etiquetar com a fibromiàlgia o dolor primari una cosa que no ho és, cosa que pot condicionar l'atenció futura del pacient i el seu pronòstic. Perquè un diagnòstic mai no ens ha d'impedir continuar buscant respostes quan alguna cosa no encaixa.
