ENTREVISTA

Dra. Lluïsa Garcia Esteve: “La violència sexual provoca malaltia a curt, mig o llarg termini”

Entrevista a la Dra. Lluïsa Garcia Esteve, psiquiatra i presidenta de la Comissió de Violència Intrafamiliar i de Gènere

Quina és la situació de la violència sexual a Catalunya en aquests moments?

La violència sexual en aquests moments està molt més visualitzada. Hi ha una sensibilitat social diferent i, a més, s’està entenent que la violència sexual ja no només és un fet que passa a algunes dones en situació vulnerable, sinó que és un fenomen que el poden patir totes les dones. Els agressors, que sempre són homes, poden ser persones molt pròximes. Abans la figura del violador assetjador era una figura llunyana i ara veiem que pot ser el marit, un amic, un familiar de la víctima... Un 25 % de les dones pateixen, en algun moment de la seva vida, una agressió sexual. Els abusos sexuals a menors també és un fenomen que cada vegada veiem més i ens preocupa. També hem de tenir present que el 85% dels abusos sexuals a menors es donen en l’àmbit familiar.

Un 25 % de les dones pateixen, en algun moment de la seva vida, una agressió sexual. Els abusos sexuals a menors també és un fenomen que cada vegada veiem més i ens preocupa

Quina diferència hi ha entre violació i agressió sexual?

És important diferenciar una de l’altra. La violació és un tipus d’agressió sexual. La violació comporta penetració vaginal, anal o oral o, fins i tot, d’objectes; i, en l’agressió sexual, no sempre hi ha penetració. Poden ser tocaments o ciberassetjaments, per posar un exemple. Els abusos sexuals serien totes aquelles conductes perpetrades amb un cert engany o amenaça per part d’algú amb superioritat o autoritat sobre la víctima. Un altre tipus d’agressió sexual és la mutilació genital femenina; que són les intervencions on s’extirpa el clítoris i/o els genitals femenins, sobretot, a la religió musulmana. Els matrimonis forçats serien un altre tipus d’agressió sexual.

Fa 30 anys que es va crear la comissió de violència intrafamiliar i de gènere del Clínic. Quin balanç en fas?

El balanç és indubtablement positiu i és gràcies a professionals implicades i a la direcció de l’Hospital. Fa 30 anys, a l’Àrea d’Urgències del Clínic hi comença a haver una inquietud del personal assistencial de com atendre bé a dones exposades a la violència masclista. En aquell moment, no se’n sabia gaire i no se’n parlava gaire. Es va veure que s’havia de donar un resposta integral i adequada. Es volia donar una resposta a les ferides físiques (cremades, ferides, cops, hematomes, arrencades de cabell...), i també una resposta a la situació de maltractament ja que entenem que la salut també queda afectada després d’una agressió. L’exposició a la violència va minant la salut de les dones i les va posant en risc i, de vegades, en perill de mort.

Fa 30 anys que personal, majoritàriament, de l’Àrea d’urgències, d’infermeria, de treball social, de medicina interna, psiquiatria, cirurgia, ginecologia, malalties infeccioses van crear aquesta comissió i, fins i tot, el director d’Urgències d’aquell moment, el Dr. Millà, es va implicar en la comissió i va ser-ne el president fins que es va jubilar. Aquest impuls de professionals assistencials de primera línia va rebre el reconeixement institucional de la direcció i de gran part de l’organització i que encara tenim i agraïm.

Però no es pot ‘lluitar’ sol contra aquesta xacra...

La comissió va començar a treballar en xarxa amb un model que té cura de no ser revictimitzador validant el discurs atenent les necessitats que poden sorgir. Molt aviat, la feina de la comissió es va centrar en crear un protocol integral a la violència sexual que es pogués oferir 365 dies l’any, 24 hores al dia per la ciutat de Barcelona.

Al cap d’un temps, la comissió va treballar amb agents externs com l’Institut de medicina legal i forense o les unitats d’atenció a la víctima dels Mossos d’Esquadra, l’oficina d’atenció a la víctima del departament de Justícia, i, amb diverses associacions que assessoraven jurídicament a aquestes dones. Són agents clau en tot el procés. A més a més, ens vam implicar des del seu inici en el circuit de ‘Barcelona contra la violència’ liderat per l’Ajuntament de Barcelona i el Consorci Sanitari de Barcelona.

La clau, però, està en les seqüeles físiques i psicològiques que poden tenir aquestes dones...

El 2004, professionals de psiquiatria de la comissió ens n’adonem que l’atenció a urgències era molt completa, però que no hi havia un seguiment idoni després de l’agressió, un cop la dona s’havia donat d’alta. Així van néixer els programes de seguiment de psiquiatria i de malalties infeccioses.

Els problemes de salut mental són la seqüela més freqüent en les dones que han patit una agressió sexual. Els símptomes poden aparèixer al mateix moment o al cap de setmanes o fins i tot, mesos. Sabem, per un estudi propi, que el 60% de les dones que han patit una agressió presentaran simptomatologia psíquica susceptible d’intervenció un mes després de l’agressió. Es fa molt necessari impulsar recerca en aquesta àrea per conèixer millor aquesta situació i les teràpies que cal aplicar per la recuperació de la salut psíquica.

Els problemes de salut mental són la seqüela més freqüent en les dones que han patit una agressió sexual. Els símptomes poden aparèixer al mateix moment o al cap de setmanes o fins i tot, mesos.

La violència sexual provoca altres malalties, per tant...

La violència sexual provoca malaltia a curt, mig o llarg termini. Les agressions sexuals representen una amenaça per la integritat i  són una vivència traumàtica que porta a l’organisme a reaccionar davant d’un estrès intens provocant diferents símptomes, disfuncions que poden ser lleus o greus, com: el trastorn d’estrès posttraumàtic, depressió, ansietat, consum de substàncies, problemes per dormir, autolesions... Una agressió sexual pot suposar una fractura en el teu dia a dia amb canvis en: els hàbits, la relació amb els altres, l’activitat quotidiana; i canvis en la salut i qualitat de vida, funcionament laboral, social i personal... Una agressió sexual s’ha d’avaluar i s’ha de tractar psicològicament i psiquiàtricament, perquè ha de ser atesa i, de manera urgent, i precoç i s’ha d’avaluar les conseqüències i l’impacte sobre la salut i el funcionament ja que pot provocar un alt nivell de disfuncionalitat, patiment i incapacitat

Es demana ara més ajuda que abans?

Ara hi ha més sensibilitat social amb que la víctima d’una agressió sexual hauria de demanar ajuda professional per recuperar la seva salut. Les dones que han patit una situació traumàtica tendeixen a evitar reviure la situació i, per tant, eviten demanar ajuda. Per elles, tornar a l’Hospital és recordar aquell capítol negre de la seva vida.  En el nostre programa de recuperació a les seqüeles psíquiques hem creat un circuit proactiu per vincular-les el més ràpid possible i prevenir la consolidació de símptomes post traumàtic. El 30 % de les víctimes agredides sexualment i ateses al Clínic es vinculen als programes de seguiment just després de l’agressió.

La COVID com ha afectat a aquestes dones?

És evident que el confinament del 2020 va provocar que menys dones vinguessin a Urgències, però la pandèmia de la COVID-19 ha canviat el perfil de les agressions. Abans, les agressions es cometien en un context de discoteques, festes, lleure... En canvi, durant el confinament, van créixer el percentatge de les agressions en el context de violència de parella i que tenien lloc en el domicili. Ara, sense toc de queda i amb poques limitacions tornem a atendre unes 8-10 dones cada setmana, de mitjana, a Urgències.

Les autoritats sanitàries són conscients, realment, d’aquest problema? S’ho creuen? 

Les autoritats sanitàries han recolzat  i reconegut el programa. El primer acte que va fer l’exconsellera Vergés quan la van nomenar va ser venir al Clínic a conèixer de primera mà el que estava fent tot l’equip d’Urgències d’atenció a la violència sexual. El Departament ha finançat part del nostre programa, certament, i també han reconegut i acreditat els nostres programes d’atenció a urgències i de seguiment com a bones pràctiques en l’atenció a la violència masclista en l’àmbit de la salut.

No obstant això, seguim necessitant millorar l’atenció i recuperació de la salut especialment, mental d’aquestes víctimes ja que queda compromesa després d’una agressió. Cal una visió més global de tot el procés sanitari i judicial per oferir una resposta adequada assistencial, formativa, de recerca, i de creació de serveis i equips de salut especialitzats que treballin de manera col·laborativa amb les xarxes específiques d’atenció a la violència masclista. Ens cal una estratègia conjunta de país, un Pla Nacional, amb tots els agents implicats.

Continguts relacionats