“L’IDIBAPS és el pont perfecte entre l’atenció clínica, la biologia i la recerca computacional”

La meva formació és com a metge. Vaig cursar els estudis universitaris a Kiel, Heidelberg (Alemanya), a més de fer estades formatives a Espanya, el Regne Unit, els Estats Units i Austràlia. Vaig fer la tesi doctoral en recerca bàsica en immunologia, però quan vaig començar la residència em vaig orientar cap a l’oncologia computacional, i és al que m’he dedicat des de llavors. 

Durant un projecte de recerca amb Padmanee Sharma al MD Anderson Cancer Center de la Universitat de Texas, vaig iniciar la transició de la immunologia cap a la recerca computacional. Vaig fer el post doctorat amb Dana Pe’er, la reconeguda biòloga computacional de l’Sloan Kettering Institute de Nova York, i després vaig intentar integrar totes aquestes facetes: la feina com a oncòleg mèdic, la meva experiència de laboratori en immunologia i la part computacional. 

El que em sembla fascinant és que pots tenir un impacte molt ampli i avançar molt ràpid; és un camp molt escalable. Quan treballes com a metge, atens un pacient... i hi ha un límit del número de pacients que pots veure en un dia. Per tant, l’escalabilitat és molt baixa, és lineal: si passes el doble de temps a l’hospital, podràs atendre el doble de pacients. El mateix passa al laboratori experimental. La recerca computacional és diferent, està més desvinculada del temps que hi inverteixes. L’important és si estàs abordant el problema adequat, si has plantejat la pregunta correcta i si has triat la implementació idònia. De sobte, l’impacte esdevé desproporcionadament més gran que el temps invertit. Pots marcar la diferència i transformar moltes àrees de recerca.

Sí, en certa manera. Però tots els meus projectes actuals inclouen un component clínic, un d’immunològic i un de computacional. Evidentment, amb els anys he posat més èmfasi en els aspectes computacionals perquè crec que és on podem generar un impacte més gran.

L’IDIBAPS és el pont perfecte entre l’atenció clínica, la biologia i la recerca computacional. Si vols connectar aquests tres àmbits, és molt difícil aconseguir-ho en altres llocs, perquè necessites un hospital excel·lent, amb un gran volum de pacients i assaigs clínics d’alta qualitat, així com que els teus col·legues clínics estiguin compromesos amb la recerca translacional. I això, aquí, és una cosa única.

A més, és imprescindible comptar amb la infraestructura adequada perquè les mostres i les dades flueixin directament de l’hospital als laboratoris. Aquest procés ha de ser fluid; altrament, tot es torna massa lent.

Sí, funciona. I crec que funciona amb força rapidesa, cosa que és extraordinària. Els investigadors de l’IDIBAPS estan molt implicats, especialment en l’àmbit clínic, i això no és gens habitual. És una diferència notable respecte de moltes institucions d’excel·lència que he visitat arreu del món. 

Però, a més, en l’àmbit biològic també hi ha una gran orientació cap a qüestions clíniques i translacionals, i crec que això és el que acaba marcant la diferència. A vegades tendim a quedar-nos en les nostres bombolles, treballant amb els models experimentals que més ens agraden. Però cal tenir en compte que, en última instància, l’única justificació ètica per utilitzar models animals és desenvolupar teràpies que puguin alleujar el patiment dels pacients. Per això aquesta connexió és tan important.

L’IDIBAPS té una mida que permet que la connexió entre la recerca clínica, biològica i computacional sigui extremadament àgil. Això és molt difícil d’oferir en institucions més grans. A més, hi ha un esperit d’equip extraordinari, es treballa amb un objectiu comú i es percep un grau de col·laboració entre laboratoris difícilment comparable. Funciona molt bé.

Evidentment, sempre es pot disposar de més infraestructura tècnica i biològica i, en aquest sentit, l’IDIBAPS no pot competir amb centres immensos com els dels Estats Units. Però, tot i això, les fortaleses que comentava ho compensen amb escreix.

La meva posició prové d’una convocatòria internacional del programa de l’AECC, que finança l’excel·lència en l’àmbit de la immunoteràpia contra el càncer a l’IDIBAPS. Estic molt agraït que els meus actuals companys em triessin per a aquesta posició. De fet, tot l’equip d’immunoteràpia és excepcional i espero contribuir a reforçar-lo encara més.

En concret, el nostre objectiu és ampliar la dimensió computacional d’aquest programa aprofitant l’aprenentatge automàtic i la intel·ligència artificial per a desenvolupar la pròxima generació d’immunoteràpies i immunodiagnòstics per a pacients amb càncer. 

Acabem d’enviar el nostre primer preprint i anem per bon camí. També presentarem el primer informe a les entitats finançadores i tenim diverses sol·licituds de finançament pendents. El meu equip s’està configurant: hem incorporat tres persones investigadores i estem consolidant bones col·laboracions en immunoteràpia del càncer, per exemple amb Francesc Balaguer o Aleix Prat. 

A més, col·laborem amb la plataforma de computació científica perquè tots els grups de l’IDIBAPS puguin obtenir el màxim valor de les seves dades. L’auge de la intel·ligència artificial agèntica representa una gran oportunitat per democratitzar l’anàlisi de dades. Diria que tot està agafant impuls i que és un moment realment apassionant.

Sempre que implementes alguna cosa nova apareixen reptes. Hi ha preocupacions i barreres administratives perquè es tracta de qüestions que fins ara no s’havien previst. Però és una realitat que afecta tothom. El camp de la intel·ligència artificial ha irromput en la consciència pública i està accelerant-se de manera constant, mentre que els marcs reguladors i organitzatius continuen sent encara una mica rígids.

A la meva posició anterior ja dirigia un grup força ampli de doctorands, així que aquí he reduït una mica l’escala. La part positiva és que ara em puc centrar més en la recerca, mentre que abans la meva activitat estava més orientada a l’atenció clínica. També he canviat parcialment la meva línia de recerca. A més de la immunoteràpia, hem començat a treballar en prevenció del càncer per detectar precoçment melanoma i càncer colorectal.

Parlo castellà, però encara no parlo català. És cert que animo el meu laboratori a comunicar-se en anglès, perquè em sembla més inclusiu per als investigadors internacionals i perquè actualment és la llengua de la ciència. En aquest sentit, crec que és important saber comunicar-se bé, i no només per escrit: com parlem i intervenim en congressos, com transmetem els nostres missatges... és fonamental.

Crec que hi ha tres grans àmbits. El primer és accelerar els fluxos de treball clínics. Avui dia es poden consultar amb molta més facilitat, per exemple, protocols d’assaigs clínics si es disposa de les eines adequades. També és possible automatitzar part de la redacció i de la documentació requerida. Així mateix, estem automatitzant determinades àrees de la medicina diagnòstica, com ara la radiologia i l’anatomia patològica. Estem desenvolupant noves eines diagnòstiques que permetran orientar millor els tractaments dels pacients. L’aprenentatge automàtic i la intel·ligència artificial ens ajuden a prendre decisions basades en centenars o milers de marcadors.

Això ens permet plantejar preguntes com: Podem comprendre millor per què alguns pacients responen a un tractament? Podem preveure qui desenvoluparà un càncer? Quins pacients requereixen un seguiment més exhaustiu? Els hem d’administrar tractaments preventius? Necessiten teràpies més o menys intensives? Històricament, sempre ens hem basat en un únic marcador: si puja, és bo, i si baixa, és dolent, o a l’inrevés.

La tercera gran àrea és la terapèutica i la relacionada amb el disseny de fàrmacs. Ara podem construir models computacionals de malalties i preguntar-nos: Quin és el millor moment per administrar una immunoteràpia? Com s’ha de combinar amb altres medicaments? Atès que el nombre de possibles combinacions farmacològiques és massa elevat per avaluar-lo íntegrament en assaigs clínics, aquests models ens permeten prioritzar objectius terapèutics. A més, poden revelar noves dianes en les quals ni tan sols havíem pensat. 

Som una institució de recerca i el nostre principal objectiu és aportar una primera prova de concepte que demostri que alguna cosa és possible. Ja disposem de diversos conjunts de dades procedents d’assaigs clínics que mostren resultats molt prometedors i suggereixen que hem identificat senyals que podrien donar lloc a aquest tipus d’avenços. Tot i això, continuem en una fase molt inicial.

Al meu entendre, això és precisament el que ha d’aportar una institució de recerca. Un cop obtinguda la prova de concepte, comença la part difícil, que normalment requereix el suport de la indústria farmacèutica per tal d’escalar el projecte. A més, és un procés molt costós i que exigeix molt de temps.

Volem definir quines respostes immunitàries prediuen els resultats de la immunoteràpia contra el càncer en diferents pacients. Volem comprendre els diversos tipus de respostes immunitàries que poden desenvolupar les persones i com es relacionen amb el benefici o la manca de benefici terapèutic. I volem utilitzar aquestes respostes per detectar el càncer en fases primerenques.

Però també volem assentar les bases de la pròxima generació de vacunes contra el càncer. Hi estem treballant en el context de la síndrome de Lynch, juntament amb Francesc Balaguer, perquè actualment estem administrant aquestes vacunes sense comprendre completament com modifiquen exactament les nostres cèl·lules immunitàries. L’IDIBAPS disposa d’una infraestructura i d’uns assaigs clínics excepcionals, i volem assegurar-nos que la pròxima generació de vacunes és encara millor gràcies als coneixements obtinguts en l’investigació.

Vaig venir principalment per les col·laboracions clíniques i la fortalesa de la recerca translacional, però també utilitzo moltíssim els recursos de computació que actualment proporciona el Barcelona Supercomputing Center (BSC). Tot i que una gran part de la nostra capacitat de càlcul està externalitzada, estem treballant en desenvolupar infraestructura pròpia a l’IDIBAPS, perquè és fonamental que la institució disposi d’un cert grau de sobirania i independència en aquest àmbit.

Excel·lència, col·laboració i agilitat.