L’Agència Europea del Medicament (EMA) ha designat l’al·lopurinol com el primer medicament orfe per al tractament de la síndrome de Marfan, una malaltia rara del teixit connectiu que actualment no té cura i que causa l’aparició de l’aneurisma aòrtic (una dilatació anormal de l’aorta). Aquesta patologia afecta prop de 7 de cada 100.000 persones a la Unió Europea. Els fàrmacs coneguts com a medicaments orfes són dirigits a tractar malalties tan poc freqüents que les empreses farmacèutiques necessiten condicions favorables per poder comercialitzar-los.
La designació d’aquest medicament orfe —fins ara àmpliament utilitzat per al tractament de la gota— representa un avenç significatiu en la recerca de nous tractaments per a aquesta greu patologia minoritària, que afecta principalment el component vascular de l’organisme.
Un equip investigador del Clínic-IDIBAPS, la Universitat de Barcelona i l’àrea de malalties rares del CIBER (CIBERER) ha estudiat la possible aplicació d’aquest medicament per al tractament preventiu i pal·liatiu de l’aneurisma aòrtic, característic de la síndrome de Marfan. Fins ara, els assaigs s’han realitzat en models animals de la malaltia i, en pròximes dates, es preveu l’inici d’assaigs clínics internacionals amb pacients.
Aquest estudi ha estat desenvolupat pel grup Biologia cel·lular vascular de l’IDIBAPS, liderat per Gustavo Egea, catedràtic de la Facultat de Medicina i Ciències de la Salut de la Universitat de Barcelona, en estreta col·laboració amb Isaac Rodríguez-Rovira, investigador postdoctoral, i Victoria Campuzano, investigadora del CIBERER.
Sobre la síndrome de Marfan
La síndrome de Marfan és una malaltia genètica del teixit connectiu que afecta principalment el sistema cardiovascular, l’esquelètic i l’ocular. És causada per mutacions al gen FBN1, que codifica la proteïna fibrilina-1, essencial per a la integritat estructural de molts teixits del cos, ja que forma part de les fibres elàstiques. La manifestació clínica de la malaltia pot ser molt variable entre pacients —s’han descrit més de 3.000 mutacions diferents— fins i tot dins d’una mateixa família amb la mateixa variant genètica.
Aquesta malaltia, crònicament debilitant, comporta alteracions vasculars greus, des de la dilatació anormal de l’aorta (aneurisma) fins a la seva dissecció i ruptura. Altres afectacions, encara que no fatals com les aòrtiques, poden ser de tipus respiratori (pneumotòrax i apnees del son), ocular (ceguesa per desplaçament del cristal·lí) i musculoesquelètic (flaccidesa muscular i articular, i elevada estatura).
Reposicionar fàrmacs: nous usos dels medicaments
L’al·lopurinol, utilitzat habitualment en la pràctica clínica per al tractament de la gota, és un inhibidor de l’enzim xantina oxidoreductasa, que genera àcid úric i espècies reactives d’oxigen, i que es troba alterat en l’aorta de pacients i en ratolins model de la síndrome de Marfan.
El tractament amb al·lopurinol, que actua com un potent antioxidant, ha demostrat aturar i prevenir la progressió i aparició de l’aneurisma i de les disseccions aòrtiques. Entre els avantatges addicionals del seu ús farmacològic, destaca que és un medicament segur, econòmic i àmpliament conegut en l’àmbit clínic. Així doncs, el reposicionament d’aquest fàrmac per al tractament cardiovascular de la síndrome de Marfan (i possiblement també d’altres malalties vasculars) el fa especialment atractiu pel seu ampli coneixement clínic, la seva seguretat farmacològica i el seu baix cost econòmic.
Actualment, no existeix cap tractament curatiu autoritzat per a aquesta malaltia. El tractament farmacològic actual és de tipus pal·liatiu i es basa en l’administració de betabloquejants i antihipertensius/antagonistes dels receptors de l’angiotensina II. Tot i això, la seva eficàcia és molt limitada, motiu pel qual cal disposar de nous tractaments complementaris que evitin, en la mesura del possible, la intervenció quirúrgica de l’aorta dilatada (cirurgia preventiva) o ja dissecada (cirurgia reparadora d’urgència), amb el risc associat que comporten aquest tipus d’intervencions.