“Tots plegats ens hem de creure que l’IDIBAPS som el centre de recerca i innovació del Campus Clínic”

Ho definiria amb tres paraules: ‘Intensitat’, perquè han estat uns mesos molt intensos, ‘Admiració’, per tota la bona feina que s’està fent, i ‘Il·lusió’. Jo soc una enamorada de la ciència i la nova posició em permet tenir un contacte molt estret amb àmbits de la recerca que no son el meu i això és molt il·lusionant i engrescador. No hi ha res més gratificant que veure com la intel·ligència humana s’aplica a generar coneixement.

Destacaria la professionalitat dels equips de gestió i la gran capacitat que tenen d’encarregar-se dels projectes amb els recursos limitats que hi ha. També he pogut constatar que l’estructura està infradotada, que les persones de les oficines de gestió fan un sobreesforç, i que és una cosa que hem de millorar.
 

Hem de creure’ns qui som: l’IDIBAPS és la institució de recerca i innovació del Campus Clínic. Ho hem de tenir clar tant des de l’IDIBAPS com des de l’Hospital. Hem de pensar com un únic campus, també amb la Universitat de Barcelona. Actualment hi ha diversos obstacles que ho dificulten, però la meva feina és treballar per resoldre’ls.

Un és l’urbanisme, estem separats físicament, i en moltes ubicacions diferents, molt disgregats. Això complica que es pugui generar un sentiment de pertinença comú. I tenir dominis diferents no ens facilita compartir informació i encara no tenim una governança de dades comuna que ens permeti treballar amb agilitat. Hem de desbrossar el camí per, quan tinguem el nou Clínic, siguem de fet i realment un únic campus i treballem coordinadament i tots a una independentment de la institució per la qual estiguem contractats.

Necessitem espai ara, i hi estem treballant. Al març estrenem els nous espais al Parc Científic, on s’hi instal·laran tres grups de l’IDIBAPS i també grups de l’IS Global que a dia d'avui son al CEK. A part estem habilitant nous espais polivalents a l’edifici Rostower, i seguim buscant més alternatives on poder créixer.

La primera, la cohesió científica. Som uns grans desconeguts de nosaltres mateixos, molts grups de recerca no saben què fan companys seus. Això ve afavorit per aquesta dispersió d’espais que comentava abans. Sí que hi ha aliances i col·laboracions entre grups, i els darrers anys s’han creat els programes de recerca, per afavorir-ho, però no és suficient. En un moment en què la ciència és més complexa que mai, la interacció entre els diferents grups és imprescindible.

Després també crec que hem de posar en valor la recerca clínica, en fem molta però tenim un punt de millora. I hem d’augmentar la col·laboració entre els professionals translacionals i els clínics. Els grups de recerca s’han de creure i promoure que les preguntes que surtin de la clínica arribin al laboratori i al revés, que les respostes del laboratori tornin a la clínica.

Finalment, una altra prioritat és la internacionalització. Tenim professionals que son referents mundials en el seu àmbit, reconeguts arreu, però falta un coneixement i reconeixement institucionals. Com a IDIBAPS hem de buscar sinergies i acords amb entitats internacionals.

No podem aturar-nos ni decréixer. Som un vaixell enorme i si parem màquines anirem a la deriva. No hem d'augmentar molt en número de grups, però sí que ens hem d’adaptar a les noves necessitats, hem de créixer en diversitat de perfils que incorporem. Hem d’estar molt atents a la comunitat investigadora i evolucionar per adaptar-nos a les noves necessitats que sorgeixin en un entorn canviant.

En aquest punt soc optimista. En aquests mesos he pogut constatar que hi ha relleu, que tenim perfils joves molt preparats, d’una gran vàlua, i amb moltes ganes. Des de la Direcció ens toca treballar per acompanyar els caps de grup més veterans, molts líders indiscutibles en el seu camp, que han fet gran l’IDIBAPS, en el procés de relleu per assegurar-nos que aquest es fa de manera planificada, amb temps, perquè sigui el més beneficiós per a tothom.
 

Tot allò relacionat amb l’assistència. Jo portava pacients oncològics amb melanoma, que necessiten molts dedicació, en què el vincle és molt estret i durant molt de temps. I això ho trobo a faltar. També la relació personal amb els companys assistencials, als quals ara veig molt menys.

Com un pas més cap a la normalitat. En els darrers anys, hem estat diverses dones les nomenades per dirigir centres de recerca. A l’IDIBAPS hi ha hagut tres directors -Joan Rodés, Ramon Gomis i Elías Campo- amb molt carisma i amb un pes específic molt important en la recerca. En el meu cas, quan vaig plantejar presentar-me a la plaça, em vaig haver de dir a mi mateixa que no em posés un sostre de vidre. No només pel fet de ser dona, sinó també per venir d’una especialitat com la Dermatologia, que rarament es veu en càrrecs de direcció.