Un confort laboral insatisfactori
"Per mi és una història feliç, encara que la gent ho vegi com una història tràgica. Almenys, una història amb final feliç." Amb aquesta frase, l’Antonio Díaz resumeix un procés vital que l’ha portat des del món de la banca fins als passadissos de l’Hospital Clínic Barcelona, on avui exerceix com a infermer.
Durant anys, la seva trajectòria professional havia estat lligada a la banca electrònica, als mercats financers i a les noves tecnologies. “Vaig treballar molts anys en banca… però arriba un moment que això no em satisfà”, recorda. Tot i això, el pas dels anys, l’estabilitat i un bon sou feien difícil replantejar-se un canvi: “Jo ja havia passat dels 40 i aleshores et tornes molt conformista. Encara que no t'agradi, ni estiguis a gust, ni estiguis bé amb allò que estàs fent.”
El diagnòstic que ho altera tot
El 2019, el seu pare va emmalaltir d’un ronyó i va entrar en llista d’espera per a un trasplantament. Després de l’operació a l’Hospital Carlos Haya de Màlaga, l’evolució no va ser la prevista: “El meu pare va perdre molt de pes, va perdre la veu… i enmig de la pandèmia ens van donar el diagnòstic: ELA. No sabíem el que era, l’única cosa que vam entendre és que el meu pare es moriria.”
Aquell moment va obligar la família a reorganitzar-se. “Jo vivia sol i vaig tornar a casa dels meus pares, a la meva habitació de tota la vid La meva germana també torna, com una reunificació familiar per gaudir del temps que li quedava al meu pare.”
A mesura que la malaltia avançava, l’Antonio sentia que necessitava saber-ne més. “Quan venia el 061 a fer les curacions em veia molt limitat”, explica. La necessitat d’aprendre a cuidar el seu pare el va portar a agafar una excedència i inscriure’s al Grau d’Infermeria a la Universitat d’Almeria. “L’únic que em movia era aprendre a cuidar el meu pare, sense cap vocació.”
El punt d’inflexió que obre una nova etapa
El curs va començar al setembre i, al cap d’un mes, el seu pare mor. L’Antonio reconeix que va plantejar-se abandonar els estudis, però la seva mare —també infermera— el va animar a acabar el primer curs per decidir en conseqüència.
Aquell consell va obrir una etapa nova. “Vaig acabar la carrera, vaig deixar el banc... i aquesta va ser l’empenta definitiva.” La infermeria, que havia començat com una necessitat circumstancial, es va convertir en el nou rumb professional.
Pràctica professional a l’arribada al Clínic
Un cop acabat el grau, l’interès per la gestió i el lideratge infermer van influir en la seva decisió final. “La meva professora de gestió a Almeria em va dir que, amb una gran diferència, les millors infermeres gestores d’Espanya són a Barcelona i, dins de Barcelona, al Clínic. Aleshores vaig lluitar per venir aquí.”
Des del primer dia, assegura que ha trobat un equip que l’ha ajudat a créixer: “M'estan ajudant des del minut zero… Tenim una planta amb molta càrrega de treball, però sempre estan disposats.”
Sobre la pràctica assistencial diu que dona importància a la relació amb el pacient: “Per a una persona no és agradable estar a l’hospital; cal fer que el temps que hi estigui sigui el més agradable possible.” També remarca l’aprenentatge transversal del treball en equip, un element que cita com a clau: “Si l’hospital està net és per una gran netejadora; els TCAI són els teus peus i mans; els zeladors mouen els pacients… tu no ets ningú sense cada membre de l’equip.”
El recorregut d’Antonio posa en relleu dos aspectes: la transformació personal motivada per una necessitat concreta de cura i la importància de la formació i la gestió en l’àmbit assistencial. La seva experiència subratlla el paper del treball en equip i de la gestió infermera en centres d’alt nivell. En aquest sentit, la professionalitat de l’Hospital Clínic Barcelona —entès com un conjunt d’estructures, protocols i equips— es reflecteix en la combinació de coneixement, pràctica clínica i coordinació interprofessional que garanteix una assistència integral i especialitzada.
