La psoriasi és una malaltia inflamatòria crònica que afecta fonamentalment la pell. No obstant això, al voltant d’un 30% de les persones amb psoriasi acabaran desenvolupant artritis psoriàsica, una malaltia que pot causar dolor articular, inflamació i limitació funcional. Tot i que habitualment la inflamació cutània precedeix la manifestació articular, fins ara no es coneixia amb exactitud quin era el mecanisme darrera aquesta progressió d’un teixit a l’altre.
L’estudi resol aquest enigma descrivint un procés en dues fases. L’equip investigador ha demostrat que existeix una població concreta de cèl·lules immunitàries, precursors mieloides proinflamatoris, que s’originen a la pell inflamada i viatgen fins a les articulacions, on són capaços d’establir-se i propagar la inflamació. Un segon element clau és el paper del microambient local de l’articulació: en condicions normals, els fibroblast residents de l’articulació actuen com a barrera de l’acció d’aquests precursors mieloides proinflamatoris, no obstant, quan aquesta barrera falla les cèl·lules mieloides procedents de la pell poden activar la resposta inflamatòria a l’articulació.
Segons explica Juan D. Cañete, del Servei de Reumatologia de l'Hospital Clínic i investigador del grup d'Artropaties inflamatòries (GRAI) de l'IDIBAPS, “la transició de la inflamació des de la pell fins l’articulació és un procés sorprenentment similar al que observem en la metàstasi tumoral, on cèl·lules migradores i un microambient permissiu són essencials perquè la malaltia progressi.”
“Conèixer el mecanisme que impulsa la disseminació de la inflamació permetrà desenvolupar noves estratègies diagnòstiques per identificar pacients amb psoriasi amb més risc de patir artritis, així com noves dianes terapèutiques orientades a bloquejar la migració o l’activació d’aquests precursors mieloides”, afegeix Cañete.
Un aspecte rellevant de l’estudi és que integra dades procedents de models animals i de mostres de pacients, inclosos controls sans i persones amb psoriasi o artritis psoriàsica. Aquesta combinació reforça la robustesa de les conclusions i revela que aquest mecanisme es conserva entre espècies, un requisit indispensable per avançar cap a aplicacions clíniques futures.
