Malaltia inflamatòria intestinal: més enllà del mal de panxa

Hi ha símptomes que sovint es banalitzen. Una diarrea persistent, dolor abdominal recurrent, cansament intens o una pèrdua de pes es poden atribuir a l’estrès, als nervis o a una mala època. Però, quan aquests símptomes es mantenen o es repeteixen, poden indicar una malaltia inflamatòria intestinal.

Aquest és el punt de partida del capítol de Hablemos de Salud dedicat a aquesta patologia. A través de la conversa entre la doctora Ingrid Ordás, gastroenteròloga de l’Hospital Clínic de Barcelona, i la pacient Tanit Tubau, el videopodcast ajuda a entendre una malaltia crònica que sovint continua sent poc visible.

Una malaltia poc coneguda

La Malaltia inflamatòria intestinal (MII) agrupa principalment dues entitats: la colitis ulcerosa i la malaltia de Crohn. Totes dues provoquen inflamació crònica del tub digestiu, però no afecten les mateixes zones ni es manifesten igual:

• La colitis ulcerosa: afecta només el còlon i comença sempre al recte, des d’on s’estén de manera contínua. Això fa que sovint provoqui urgència per anar al lavabo i sagnat visible a la femta, uns símptomes que acostumen a facilitar una consulta mèdica més precoç.
• La malaltia de Crohn, en canvi, pot afectar qualsevol tram del tub digestiu, des de la boca fins a l’anus, tot i que és més freqüent al final de l’intestí prim i al còlon. Acostuma a aparèixer de manera discontínua, alternant zones sanes i zones inflamades, i això pot dificultar-ne el diagnòstic.

L’origen no és "culpa dels nervis" 

És cert que l’estrès o l’ansietat poden empitjorar la percepció dels símptomes digestius, però no s’han demostrat com la causa de la malaltia.

Tal com explica la doctora Ordás, l’origen és complex i multifactorial. Hi ha una predisposició genètica, però això no vol dir que la malaltia sigui  hereditària. També hi intervenen factors ambientals i, sobretot, alteracions en la microbiota intestinal. Quan aquests elements coincideixen, es pot desencadenar una resposta inflamatòria sostinguda que acaba lesionant l’intestí.

Quan cal consultar un professional sanitari?

Cal consultar un professional quan els símptomes persisteixen i alteren la vida diària. Els signes d’alerta principals són la diarrea persistent, el dolor abdominal recurrent, la sang a la femta, la pèrdua de pes no intencionada i el cansament intens. No cal anar directament a l’especialista, però sí comentar-ho amb el metge d’atenció primària per iniciar l’estudi, que a vegades pot no ser evident. 

A l’episodi, la Tanit explica que va ser diagnosticada de malaltia de Crohn als 9 anys, després de perdre molt pes, tenir dolor abdominal, diarrea, vòmits i una relació cada vegada més marcada entre menjar i dolor. El diagnòstic li va arribar després d’un ingrés i d’una colonoscòpia.

La doctora Ordás recorda que la MII no és només una malaltia d’adults. Tot i que sovint es diagnostica entre els 20 i els 40 anys, també pot aparèixer en la infància i en persones més grans.

Dieta, gluten i altres mites

El capítol també desmunta alguns mites molt estesos. Un dels més habituals és pensar que la malaltia de Crohn o la colitis ulcerosa es poden curar amb una dieta sense gluten. La resposta és clara: no, excepte si la persona també té malaltia celíaca.

El que sí que es recomana és seguir una alimentació equilibrada i reduir els ultraprocessats i l’excés de sucre. La dieta pot ajudar a millorar el benestar general, però no substitueix el tractament mèdic.

En canvi, sí que hi ha un factor de risc molt clar: el tabac, especialment en la malaltia de Crohn. Fumar empitjora l’evolució de la malaltia, augmenta la necessitat de tractaments immunosupressors i incrementa el risc de cirurgia.

Una malaltia que també afecta la vida social i emocional

La MII va més enllà de l’intestí. No només pot presentar manifestacions extraintestinals, com afectació articular, ocular o cutània, sinó que també té un fort impacte emocional i social.

Tal com explica la Tanit, conviure amb una malaltia crònica des de la infància afecta els estudis, les amistats, la parella, la feina i la manera de relacionar-se amb el propi cos. També posa sobre la taula qüestions poc visibles, com la por de no tenir un lavabo a prop, l’ansietat anticipatòria o la necessitat de justificar una ostomia o l’ús d’un lavabo adaptat.

Tractaments cada vegada més personalitzats

La MII és una malaltia crònica que avui no té una cura definitiva, però sí tractaments eficaços per controlar-la. La doctora Ordás ho resumeix molt bé quan explica que cal fer “un vestit a mida” per a cada pacient.

Segons el cas, el tractament pot incloure mesalazina, corticoides, immunosupressors o teràpies biològiques. Aquestes darreres han representat una autèntica revolució i han millorat de manera molt important el control de la malaltia i la qualitat de vida de moltes persones.

La cirurgia pot ser necessària en alguns casos, però no tothom la necessita, i l’evolució de la malaltia és molt variable d’una persona a una altra.

Viure amb una malaltia crònica no és estar sempre malalt

Amb diagnòstic, seguiment, tractament i acompanyament, moltes persones poden estudiar, treballar, viatjar, tenir parella i mantenir una bona qualitat de vida. El relat de la Tanit, dur, però també ple d’humor i de capacitat de superació, ajuda a entendre la complexitat de la malaltia. Per això, val la pena escoltar aquest capítol de Hablemos de Salud amb atenció. Combina el rigor mèdic de la doctora Ordás amb l’experiència en primera persona de la Tanit, desmunta mites freqüents i dóna visibilitat a una malaltia que encara avui sovint s’explica poc i s’entén menys.

Informació documentada per:

Dra. Ingrid Ordás, Unitat de Malaltia Inflamatòria Intestinal, Servei de Gastroenterologia de l’Hospital Clínic Barcelona