Després de la pandèmia de la COVID-19, el món ha experimentat una recuperació clara de la mobilitat internacional. Durant mesos, els desplaçaments globals es van reduir dràsticament i molts experts es preguntaven si aquell xoc podria marcar un abans i un després en la manera com ens movem. La pandèmia va fer emergir alternatives com les teleconferències o el teletreball, que semblaven capaces de reduir de manera estructural la necessitat de viatjar. No obstant això, i malgrat els dubtes inicials sobre si recuperaríem els nivells de hipermobilitat previs, les dades indiquen que la mobilitat internacional continua creixent a un ritme sostingut del 4-5% anual, en línia amb les projeccions prèvies a la pandèmia. A més, una part significativa d’aquests desplaçaments (al voltant del 60%) té com a destinació regions de clima temperat situades a Àsia, Àfrica o Amèrica Llatina. Aquest patró no només reflecteix canvis en el turisme global, sinó també una intensificació dels contactes entre zones amb realitats epidemiològiques molt diverses.
Per què la mobilitat internacional és el principal amplificador de malalties emergents
S’ha parlat àmpliament dels factors que expliquen l’aparició de malalties emergents, la majoria d’elles d’origen zoonòtic. Sovint es citen l’ús del sol i la desforestació, el canvi climàtic, la ramaderia intensiva, la pressió demogràfica i els factors socials (com la pobresa i la presencia de sistemes sanitaris febles) com a elements clau que faciliten el salt de patògens dels animals als humans. Tot i així, el factor determinant per a la seva disseminació a escala global és la hipermobilitat, sent els humans capaços de desplaçar-nos d’una punta del món a una altre en menys de 24 hores. Fa només sis anys, el món va ser testimoni de com l’aparició d’una nova malaltia, la COVID-19, originada en un context localitzat, es va escampar en qüestió de dies a diversos continents gràcies als fluxos constants de viatgers internacionals.
Zoonosi i viatges: com els patògens locals es poden convertir en globals en dies
Aquest mateix mes, un grup de persones de diferents nacionalitats en un creuer va contribuir a transportar una malaltia zoonòtica, el virus Andes – un tipus d’hantavirus-, cap als seus respectius països. Aquest episodi il·lustra com la mobilitat global pot actuar com a vector multiplicador, independentment de la naturalesa del patogen. I no només les malalties de transmissió directa per aire o contacte són susceptibles de difondre’s d’aquesta manera. En els darrers anys, s’han detectat episodis esporàdics de dengue en diverses regions europees. Aquests casos mantenen en alerta els sistemes de salut pública, conscients que només cal que es donin les condicions adequades (com la presència del vector i la introducció del virus a través d’un viatger infectat) perquè s’estableixi una transmissió local sostinguda al Mediterrani.
Aquesta és la realitat amb què convivim. La mobilitat internacional és l’eix vertebrador de la disseminació d’aquestes malalties i és, com hem vist, un fenomen estructural i difícilment reversible. Cal evitar simplificacions: la disseminació global de malalties emergents no està principalment associada als moviments migratoris lents i sostinguts, sinó a la intensitat i rapidesa dels fluxos de viatgers internacionals.
Del diagnòstic precoç a la coordinació internacional: com gestionar el risc
Davant d’això, la pregunta no és com aturar-la, sinó com gestionar-ne els riscos. Cal continuar abordant els factors que faciliten el salt dels patògens als humans, tot i la seva complexitat i la dificultat d’actuar sobre dinàmiques globals. Sovint s’apel·la a la necessitat de coordinar els àmbits de la salut humana, animal i ambiental, però aquesta visió compartida rarament es tradueix en mecanismes efectius de treball conjunt. El desafiament real no és identificar el problema, sinó aconseguir que aquests actors treballin de manera integrada i sostinguda, amb un paper clau de l’administració pública a l’hora de promoure aquesta coordinació, en estreta col·laboració amb el teixit empresarial i altres actors del sector privat.
De l’altra banda, es fa imprescindible reforçar els sistemes de vigilància epidemiològica i els mecanismes d’alerta precoç, incorporant eines que amplien de manera significativa la nostra capacitat de detecció i resposta, com la salut digital, la intel·ligència artificial i els avenços en diagnòstic. Només amb detecció ràpida, coordinació internacional i capacitat de resposta podrem minimitzar l’impacte de les pròximes amenaces sanitàries en un món inevitablement interconnectat.
