ENTREVISTA

Dr. Jacobo Sellarés: “El millor tractament de la UCI és aquell que t’evita entrar a la UCI”

Entrevista al Dr. Jacobo Sellarés, cap del Grup de Treball de Malalties Pulmonars Intersticials. Servei de Pneumologia i Al·lèrgia Respiratòria de l'Hospital Clínic de Barcelona. Amb ell fem balanç de la consulta per a pacients amb seqüeles provocades per la COVID-19.

La majoria de pacients amb danys pulmonars es resolen i els pacients poden fer una vida bastant normal al cap d’un temps.

El maig de 2020 el Clínic va obrir la primera consulta per a pacients amb seqüeles provocades per la COVID-19. Quin balanç en feu? 

Durant aquests mesos hem après moltes coses. Al principi, vèiem pacients amb els pulmons molt afectats i teníem por de que aquestes seqüeles acabessin provocant situacions molt greus. Al principi estava sol, però al cap de poc es van incorporar altres companys com el Dr. Oriol Sibila la Dra. Núria Albacar i hem fet un bon equip. El nombre de pacients que hem vist des de l’inici que tenen alguna seqüela pulmonar després de passar la COVID-19 és molt elevat. Entre 400 i 500 pacients nous en un any. Per exemple, el mes de maig de 2020, quan la primera onada ja anava de baixada, vam fer 60 primeres visites en una setmana. Va ser una bogeria! 

El maig de 2020, quan la primera onada ja anava de baixada, vam fer 60 primeres visites en una setmana. Va ser una bogeria! 

 Quins resultats heu obtingut? 

La majoria de pacients amb danys pulmonars es resolen i els pacients poden fer una vida bastant normal al cap d’un temps. Però els que tenen una limitació pulmonar greu és del 5% aproximadament. Aquests pacients s’ofeguen, necessiten oxigen i els hi hem de fer un seguiment constant. Tenim pacients que després d’un any no s’acaben de trobar bé i això és un tema que ens preocupa i encara no sabem com poden evolucionar.  

Quin perfil de pacients veieu a la consulta post covid? 

Hi ha gent de totes les edats, però sí que és cert que potser ens trobem més dones que homes i sobretot, més gent de 50 anys. La majoria de casos menors de 50 es resolen bé i sense més complicacions. Ja hem vist que la gent més gran passa pitjor la malaltia i també veiem com la gent més gran té més seqüeles que la gent més jove. 

Hem de diferenciar entre seqüeles provocades per la COVID-19 i el COVID persistent... quina és la gran diferència? 

Les seqüeles són les lesions irreversibles de l’òrgan i el COVID persistent és quan apareixen símptomes sostinguts durant un llarg període de temps. Ens trobem pacients que no han ingressat a l’hospital per culpa de la COVID-19, però continuen tenint símptomes com la fatiga, sensació d’ofec... Quan els hi fem una prova d’esforç no veiem cap cosa greu. Aquests pacients tenen una bona capacitat pulmonar, però no s’acaben de trobar bé del tot i tenen una simptomatologia que abans no tenien. Això és un misteri que encara no hem sabut abordar amb èxit. 

Hem vist que la COVID-19 no només afecta als pulmons, sinó a altres òrgans com el fetge, cor... com us coordineu per abordar aquestes seqüeles? 

Aquesta pandèmia ens ha obligat a treballar molt més coordinats amb altres col·legues. A dins de l’Hospital hem creat una xarxa de professionals de diferents disciplines per coordinar-nos per atendre de la millor manera possible els pacients afectats per seqüeles de la COVID-19. L’abordatge de les seqüeles no pot ser aïllada en cap cas. 

Els pacients com ho viuen?  

Sí que és cert que hi ha sensació de frustració. Els pacients van al metge, aquest li diu que no té cap alteració, però ells no es troben bé. Estem fent recerca per tenir més informació, però és una realitat que haurem d’afrontar els propers anys. Estem en una fase exploratòria, però encara no sabem què passa exactament amb aquest pacients. 

Lluitar contra una nova malaltia també és un repte professional nou... 

Recordo que a principis d’abril vam començar a ser conscients de l’afectació que podia fer el virus. Per sort, hem après moltes coses de com afrontem la malaltia. Sabem els tractaments que funcionen durant l’ingrés per evitar seqüeles i els que no; sobretot els corticoides. Per exemple, hem après que és molt important fer un tractament antiinflamatori en el moment de l’ingrés per evitar problemes després. 

El maneig dels pacients ingressats a la UCI també ha canviat. Sabem millor com hem d’utilitzar els fluxos de ventilació dels pacients, per exemple.... Per sort, la mortalitat ha anat baixant i conèixer una mica millor la malaltia i aprendre com havíem d’abordar els casos més complicats hi ha ajudat, sense cap mena de dubte. 

Les variants del virus afecten en el tipus o intensitat de les seqüeles? 

Aquesta informació encara no la tenim. No hi ha res publicat encara i serà molt interessant disposar d’aquesta informació. 

El gran repte és trobar tractament que pugui curar la malaltia. Ets optimista? 

El millor tractament de la UCI és aquell que t’evita entrar a la UCI. El primer pas és la prevenció, i això passa per vacunar a tothom. Falta encara un bon antivíric i els nous tractaments encara ens han de permetre parar la cadena inflamatòria que es genera al principi de la malaltia. Si fem un bon tractament a l’inici de la malaltia, millor, perquè quan una vegada el pulmó està afectat, llavors és quan parlem de fibrosi, ja és impossible resoldre-ho. Hem d’arribar a aquesta situació i no podem fer tard perquè si no, tot es complica més. 

Haver estat a la UCI influeix amb el nivell de seqüeles? 

Absolutament. Quan més greu ha estat el pacient en un moment agut, més probabilitats de dany al pulmó.  Quan més greu ha estat el pacient en un moment agut, més probabilitats de dany al pulmó.

I ara què passarà? 

Sembla que tindrem pacients amb la COVID-19 per molt temps, la qual cosa vol dir que seguirem veient pacients amb COVID-19 persistent i amb seqüeles. No se quantes onades tindrem properament, però mentre la gent se segueixi infectant tindrem pacients amb lesions a llarg termini i s’hauran de controlat i estudiar. Cada vegada tenim més informació i per tant, d’aquí un any, per exemple, ho estarem fent millor, segur! 

I amb les lesions persistents què passarà? 

Aquest és un dels grans reptes. Amb un any i mig de pandèmia tenim aquesta situació i aquests símptomes, però el gran repte és saber com estaran aquests pacients que ara tenen seqüeles i símptomes persistents d’aquí 10 o 15 anys. La veritat és que no ho sabem i tot plegat ens pot portar a un nou escenari totalment desconegut. Què passarà amb els pacients que ara tenen 60 anys i tenen seqüeles quan en tinguin 70 o 75? 

Encara hi ha massa interrogants per resoldre, no? 

És un repte científic majúscul i això també motiva molt. La recerca d’aquesta malaltia té un impacte molt directe amb el pacient. Anem pas a pas. El poder explicar i viure la història d’aquesta malaltia és un gran repte com a professional. Però no tot és tant bonic: dir-li als pacients que, de moment, no li podem oferir una solució tampoc és fàcil i, fins a cert punt, et genera frustració. Aquesta impotència és un els problemes que ens trobem lluitant contra aquesta malaltia.  

Contingut relacionat