ENTREVISTA

Dr. Eduard Vieta: “Després del confinament, els pacients amb problemes de salut mental ens van arribar més greus i més tard”

Entrevista al Dr. Eduard Vieta, Cap de Servei de psiquiatria i psicologia. La pandèmia ha tingut conseqüències en la salut mental de la població, especialment a causa del confinament, la limitació de la mobilitat i els efectes socioeconòmics. La COVID-19 ha provocat un augment de pacients amb problemes de salut mental al Clínic. L'estigma i l'aïllament són les conseqüències més comunes que han d'afrontar aquests pacients.

Les malalties mentals, siguin més greus o més lleus, són molt prevalents.

És veritat que hi ha hagut un augment de casos de problemes de salut mental fruit de la pandèmia? 

Sí, és veritat. Vam preveure que passaria i ha passat. Hem demostrat que la pandèmia i les restriccions de les llibertats tenen efecte sobre la salut mental de les persones i el bloqueig de la primària i de certs processos dels hospitals ha demorat el diagnòstic de certs trastorns. La gent no ha vingut als hospitals, sobretot a la primera onada, perquè els hospitals érem vistos com a font de contagi. No obstant això, aquesta situació ha passat amb moltes més especialitats i no només en la psiquiatria i psicologia clínica. Després del confinament els pacients ens han arribat més greus i més tard. 

Les malalties mentals, siguin més greus o més lleus, són molt prevalents. Afecten a 1 de cada 4 persones al llarg de la seva vida. Per tant, alguns trastorns han estat pitjor atesos quan la prioritat era la COVID. Per altra banda, la primària es va bloquejar i el confinament també ha fet que persones que ja eren vulnerables hagin emmalaltit. 

Parles de més gent, que van venir més tard, però també més gent de cop? 

Sí, les tres coses.  

Certes patologies han augmentat molt en dones, com els trastorns de la conducta alimentària.

En quin perfil de pacients ha passat això? 

Ha passat més en joves i dones. Les dones són més vulnerables a certs trastorns com l’ansietat o la depressió. Els homes, en canvi, expressen la simptomatologia diferent: tenen més tendència a les addiccions, per exemple. Certes patologies han augmentat molt en dones, com els trastorns de la conducta alimentària. Estem veient un increment impressionant, i també de joves que s’autolesionen. 

Hi ha alguna explicació en l’augment de casos de trastorns alimentaris? 

Són dones joves, majoritàriament. Les noies que deixen de menjar perquè es volen aprimar ho oculten a casa, però si estan més a casa, els pares ho noten i es genera més conflictivitat. 

I amb les autolesions? 

Les autolesions són la manera d’expressar un cert malestar. Fer-te mal físic alleuja el mal psíquic. Hem vist un augment d’aquests casos fruit dels confinaments. 

També hi ha altres factors que propicien tenir un problema de salut mental: el lloc on neixes, els ingressos familiars, no? 

Els trastorns mentals són més prevalents en la gent més pobre i en els entorns més desfavorits. No és el mateix viure un confinament en un pis petit i molta gent que en una casa àmplia, amb llum i sortida a l’exterior. La psicopatologia porta a la pobresa i la pobresa porta a la psicopatologia. 

Els trastorns mentals sempre han estat molt tabú entre la societat. Per què passa això? 

Quan tens un problema que t’afecta al teu comportament, a les emocions, a la teva manera de relacionar-te... es confon amb el “jo”. Molta gent fa judicis de valor respecte el comportament de la gent quan a vegades qui es comporta de forma “estranya” pot estar malalt. Per exemple: si un persona està deprimida, algú li pot dir que és un “gandul”, si una persona està exaltada algú li pot dir que és un “maníac”. Moltes de les paraules tècniques en psiquiatria s’han convertit amb insult. Per exemple. Un ‘cretí’  abans era una persona amb un problema mental derivat d’una hipotiriodisme. Ara és un insult. ‘Imbècil’ era un terme tècnic; era una categoria dins d’un retard mental. Aquestes situacions sempre estan estigmatitzades en sentit negatiu. 

Fins i tot els tractaments que doneu també estan, en cert punt, estigmatitzats... 

Sí. La gent es pensa que et poden canviar la personalitat, que creen addicció... també tenim un altre problema, que és que en psiquiatria tothom opina. Amb altres especialitats no passa. Per exemple, ningú s’atreveix a donar un consell terapèutic a un neurocirurgià. Quan algú diu “estic deprimit...”, tothom té un consell per donar. 

De quina manera us ha afectat la pandèmia en el vostre dia a dia? 

En un primer moment, i sense saber com evolucionaria la pandèmia, ja vam veure que el confinament domiciliari acabaria afectant a la salut mental de la població. Vam haver d’adaptar-nos per enfocar la manera de practicar els tractaments electroconvulsius, per exemple, vam haver de replantejar com fèiem l’hospitalització a domicili... Va ser un canvi de manera de treballar amb un perfil de pacient molt delicat. 

També vam fer diverses enquestes per analitzar com la societat afrontava el confinament. Aquest tipus d’eines són molt útils perquè ens han donat molta informació i ens han permès tenir unes dades molt interessants per replantejar la nostra manera d’actuar. 

Al Clínic hi ha un servei de psiquiatria i psicologia d’adults i uns servei de psiquiatria i psicologia infantil i juvenil. L’activitat ha d’anar molt de la mà entre els dos serveis, no? 

És l’evolució lògica de la sub-especialització en psiquiatria. A dia d’avui, només Espanya i Bulgària encara no tenen aprovada la psiquiatria infantil com a especialitat. Això és ridícul! 

Al mateix temps, és molt bo que al Clínic tinguem aquests dos serveis, que tinguem un Institut de neurociències juntament amb els serveis de neurocirurgia i neurologia. Té tota la lògica del món! Treballem amb el mateix òrgan. Hi ha altres llocs on no estan tant avançats.  

La primària s’ha vist superada per l’allau de casos que arriben. De quina manera us afecta a vosaltres? 

La primària és la porta d’entrada a l’atenció en salut mental comunitària i especialitzada Si la primària no dona l’abast, repercuteix en l’atenció que fem nosaltres. Actualment, els especialistes en salut mental que donen suport a la primària venen des dels CSMA, una Unitat d’atenció comunitària. Però des de la primària preferirien que els psicòlegs, en particular, pengessin d’ells, encara que això seria un greu error. Perquè s’acabarien agafant psicòlegs sanitaris, no clínics i amb manca de formació necessària que hauria d’assumir tots els casos de persones amb trastorns mentals que li arribin.  

Si la primària contracta uns perfils menys professionalitzats i desvinculats dels Hospitals hi sortirem perdent

En quins aspectes ha de millorar la coordinació de la primària i un hospital terciari com és el Clínic, per exemple? 

Segur que es pot millorar, però el que és claríssim és que el model comunitari d’atenció i suport a la primària és el millor, és a dir, el treball coordinat entre primària i especialitzada. Però sí que és cert és que els especialistes i la primària poden treballar encara més coordinats. Ara, si la primària contracta uns perfils menys professionalitzats i desvinculats dels Hospitals hi sortirem perdent, aquest és el principal perill que correm. 

Els polítics es creuen les polítiques de suport a la salut mental? 

Hem participat a tants consells assessors i s’ha avançat tant poc que és desesperant. Tinc certa confiança amb l’equip actual. Durant moltes èpoques hem vist com molts dels professionals que hem assessorat al Govern érem utilitzats per dir que s’havien reunit amb nosaltres, però després van fer el que els hi donava la gana. Hem tingut milers de reunions en les quals hem demanat certs canvis i quan no els hi interessa no ho fan mai. Ara bé, quan una cosa els hi interessa te la venen quasi feta. És una mica frustrant, la veritat.  

Aquest any, la Marató de TV3 està dedicada a les malalties mentals... 

Això ens ajudarà, sense cap dubte. Ens ajudarà a trencar una mica l‘estigma, hi haurà inversió en recerca. Hi tinc moltes esperances, la veritat.