Proves i diagnòstic de la Incontinència Urinària

Història clínica. Es revisen els antecedents familiars, les malalties que ha tingut la dona, com han estat els embarassos i parts i si ha tingut algun problema ginecològic. A més, s’entrevista la pacient per conèixer els seus símptomes i identificar els factors de risc, com ara la presa d’algun medicament que pugui agreujar la incontinència (com els diürètics), o, al contrari, retenir l’orina (com alguns antidepressius).

Qüestionaris de símptomes. Es responen uns breus qüestionaris que permeten valorar els símptomes (freqüència i gravetat), així com l’afectació de la qualitat de vida que aquests suposen per a la pacient.

Exploració física. Es realitza una exploració abdominal i ginecològica per detectar anomalies físiques que poden estar relacionades amb la incontinència (com la manca de suport uretral), així com possibles problemes associats (cicatrius de cirurgies prèvies, hèrnies abdominals, lesions cutànies, etc.). També es fa una prova d’esforç, que consisteix a fer tossir repetidament a les pacients amb ganes d’orinar per poder objectivar la incontinència urinària d’esforç.

Anàlisi d'orina. Es realitza una tira reactiva d’orina per descartar una infecció urinària, ja que el germen pot provocar símptomes d’urgència i augment de la freqüència miccional. Si el resultat és positiu, s’identifica el germen causant mitjançant un cultiu d’orina i s’estableix el tractament antibiòtic adequat.

Registre o diari miccional. El diari miccional és un registre del nombre de miccions, fuites d'orina i begudes que s'ingereixen. El diari miccional ajuda al metge a comprendre millor el patró miccional i els episodis d'incontinència urinària, alhora que detectar hàbits de comportament susceptibles de ser modificats per aconseguir una millorança important dels símptomes.

Mesurament d'orina residual. L'ecografia és un mètode senzill i no dolorós que permet determinar el volum de l'orina residual, és a dir, la que pot quedar en la bufeta després de realitzar una micció espontània.

Fluxometria. Consisteix a realitzar una micció espontània en un recipient que mesura la velocitat amb què surt l’orina i el temps que triga a sortir. A continuació, es fa la mesura de l’orina residual.

Estudi urodinàmic. És una prova que mesura el funcionament de la bufeta mentre s’omple de líquid, i com es comporta en el moment de la micció. Seria com un “electrocardiograma” de la bufeta, i és clau per al diagnòstic exacte del tipus d’incontinència urinària i d’altres disfuncions urinàries, com ara la dificultat per orinar.

Ecografia del sòl pèlvic. És una prova senzilla i no dolorosa que permet valorar la forma de la uretra (conducte de sortida de l'orina a l'exterior), de la bufeta, i de la musculatura del sòl pèlvic.

Cistoscòpia. Permet veure l'interior de la bufeta i de la uretra amb una fina càmara de vídeo que s'introdueix per la uretra.

Ecografia ren-vesical. Permet valorar l'anatomia i morfologia de la bufeta, les vies urinàries i els ronyons, per descartar litiasis (càlculs). Es realitza amb una sonda abdominal.