Proves i diagnòstic de la Incontinència Urinària
En general, se segueix un protocol diagnòstic per conèixer el tipus d'incontinència d'orina de la pacient que inclou:
Història clínica. Es revisen els antecedents familiars, les malalties que ha tingut la dona, com han estat els embarassos i parts i si ha tingut algun problema ginecològic. A més, s’entrevista la pacient per conèixer els seus símptomes i identificar els factors de risc, com ara la presa d’algun medicament que pugui agreujar la incontinència (com els diürètics), o, al contrari, retenir l’orina (com alguns antidepressius).
Qüestionaris de símptomes. Es responen uns breus qüestionaris que permeten valorar els símptomes (freqüència i gravetat), així com l’afectació de la qualitat de vida que aquests suposen per a la pacient.
Exploració física. Es realitza una exploració abdominal i ginecològica per detectar anomalies físiques que poden estar relacionades amb la incontinència (com la manca de suport uretral), així com possibles problemes associats (cicatrius de cirurgies prèvies, hèrnies abdominals, lesions cutànies, etc.). També es fa una prova d’esforç, que consisteix a fer tossir repetidament a les pacients amb ganes d’orinar per poder objectivar la incontinència urinària d’esforç.
Anàlisi d'orina. Es realitza una tira reactiva d’orina per descartar una infecció urinària, ja que el germen pot provocar símptomes d’urgència i augment de la freqüència miccional. Si el resultat és positiu, s’identifica el germen causant mitjançant un cultiu d’orina i s’estableix el tractament antibiòtic adequat.
Registre o diari miccional. El diari miccional és un registre del nombre de miccions, fuites d'orina i begudes que s'ingereixen. El diari miccional ajuda al metge a comprendre millor el patró miccional i els episodis d'incontinència urinària, alhora que detectar hàbits de comportament susceptibles de ser modificats per aconseguir una millorança important dels símptomes.
Com fer un diari miccional
En el diari miccional s'apunta durant 3 dies les hores i la quantitat de líquids que es beuen. A més, cal registrar totes les miccions que es fan, a quina hora del dia i quanta quantitat d'orina s'elimina cada vegada (amb ajuda d'un mesurador).
També s’anoten les pèrdues d’orina, el canvi de protector si se n’utilitza, i l’hora d’anar a dormir i de llevar-se per valorar les miccions nocturnes.
En funció dels símptomes, l’exploració física, el diari miccional i l’orina residual, es decideix si cal sol·licitar altres proves diagnòstiques que aportin informació addicional per conèixer millor la causa de la incontinència urinària.
Mesurament d'orina residual. L'ecografia és un mètode senzill i no dolorós que permet determinar el volum de l'orina residual, és a dir, la que pot quedar en la bufeta després de realitzar una micció espontània.
Fluxometria. Consisteix a realitzar una micció espontània en un recipient que mesura la velocitat amb què surt l’orina i el temps que triga a sortir. A continuació, es fa la mesura de l’orina residual.
Estudi urodinàmic. És una prova que mesura el funcionament de la bufeta mentre s’omple de líquid, i com es comporta en el moment de la micció. Seria com un “electrocardiograma” de la bufeta, i és clau per al diagnòstic exacte del tipus d’incontinència urinària i d’altres disfuncions urinàries, com ara la dificultat per orinar.
Ecografia del sòl pèlvic. És una prova senzilla i no dolorosa que permet valorar la forma de la uretra (conducte de sortida de l'orina a l'exterior), de la bufeta, i de la musculatura del sòl pèlvic.
Cistoscòpia. Permet veure l'interior de la bufeta i de la uretra amb una fina càmara de vídeo que s'introdueix per la uretra.
Ecografia ren-vesical. Permet valorar l'anatomia i morfologia de la bufeta, les vies urinàries i els ronyons, per descartar litiasis (càlculs). Es realitza amb una sonda abdominal.
Exploració pèlvica
A les dones amb incontinència urinària, se'ls realitza una exploració pèlvica en la mateixa posició que quan acudeixen al ginecòleg. És important tenir la bufeta plena (beure 2-3 gots d'aigua abans d'anar a la visita). Durant l'exploració es visualitzen els genitals externs (vulva i entrada a la vagina), el meato uretral (orifici de sortida de l'orina) i els genitals interns (vagina i coll de la matriu) amb l'ajuda d'un separador similar al de les revisions ginecológicas.
Per saber si es produeix una pèrdua d'orina amb l'esforç, se li demana a la dona que tossi. També es realitza un tacte vaginal (introducció d'un dit en la vagina) per valorar la possible pèrdua del suport de la uretra, la presència de cicatrius de cirurgies prèvies, l'existència de prolapse genital (descens de la posició habitual d'algun òrgan pèlvic com l'úter, la bufeta o el recte) i l'avaluació de la capacitat de contracció de la musculatura del sòl pèlvic.
En dones que tenen fuites de gasos o femta, pot ser necessari realitzar un tacte rectal (introducció d'un dit per l'anus) per valorar el to de l'esfínter anal (múscul que es contreu per contenir la femta).
A quin professional consulto?
Moltes dones no acostumen a consultar per aquest motiu, ja sigui per vergonya, per pensar que és un símptoma “normal” o perquè creuen que no té solució. Per això, es recomana que qualsevol professional de la salut (metge, infermera, etc.) detecti la situació preguntant si es produeixen pèrdues d’orina i ofereixi informació sobre la incontinència urinària. El diagnòstic del tipus d’incontinència urinària i la indicació del tractament inicial poden ser realitzats pel metge de família o pel/la especialista en ginecologia o urologia d’atenció primària.
Si els símptomes són greus i no responen a les mesures inicials, o bé s’associen a altres problemes de salut que els agreugen, es recomana derivar la pacient a un especialista en disfuncions del sòl pelvià (principalment la incontinència urinària, la dificultat per orinar i el prolapse dels òrgans pelvians).
Aquests professionals són els uroginecòlegs, metges especialistes en ginecologia o en urologia que es dediquen de manera preferent o exclusiva a diagnosticar i tractar aquestes disfuncions del sòl pelvià.
En molts centres hospitalaris existeixen unitats d’uroginecologia (també denominades de sòl pèlvic) en les quals col·laboren ginecòlegs, uròlegs, infermeres i altres especialistes, amb l'objectiu d'oferir una atenció integral a les dones amb aquests problemes de salut.
Informació documentada per:



Publicat: 20 febrer de 2018
Actualitzat: 17 juliol de 2025
Podcasts relacionats
Subscriu-te
Rep informació cada cop que aquest contingut s'actualitzi.
Gràcies per subscriure-t'hi!
Si es la primera vegada que et subscrius rebrás un mail de confirmació, comprova la teva safata d'entrada.