Línies d'investigació sobre Incontinència Urinària

La recerca sobre les causes que provoquen les diferents disfuncions del sòl pelvià (incontinència urinària, anal, prolapse genital) és bàsica per establir estratègies de prevenció i tractament.

Pel que fa a la millora en el diagnòstic, l’avenç tecnològic en les proves d’imatge permet identificar amb més detall estructures anatòmiques en la uretra, la bufeta o els músculs del sòl pelvià. Definir la normalitat i l’anormalitat en aquestes estructures, i relacionar aquests resultats amb els símptomes, permetrà millorar el diagnòstic de les disfuncions del sòl pelvià. Per exemple, la tecnologia tridimensional incorporada a l’ecografia ha permès estudiar amb detall el múscul elevador de l’anus, i així relacionar la ruptura de les fibres que a vegades pot ocórrer durant el part amb l’aparició de prolapses dels òrgans pelvians en el futur.

Igualment, hi ha moltes causes que poden provocar els símptomes del síndrome de bufeta hiperactiva (infeccions d’orina repetides, malalties neurològiques, diabetis, un mal esfínter uretral). Les proves funcionals (com la urodinàmia) i les millores en els cultius d’orina també ajuden a classificar les dones amb aquest síndrome en diferents grups i a pautar tractaments més personalitzats. S’està investigant també en diversos fàrmacs que relaxin el múscul detrusor en dones amb alteracions en la fase d’ompliment, i cada dia es disposa de medicaments més efectius i amb menys efectes secundaris.

Pel que fa al tractament de la incontinència urinària d’esforç, la indústria dels materials quirúrgics també avança, intentant aconseguir millores en l’arquitectura de les malles i així reduir les complicacions. Tanmateix, avui dia només disposem de tractaments que milloren o resolen els símptomes, però no les causes que provoquen el problema. És a dir, aquests tractaments no aturen la progressió de la malaltia ni reverteixen una lesió existent.

En aquest camp, la medicina regenerativa ha emergit com una possibilitat per restablir la funció normal mitjançant una acció directa sobre els teixits danyats que provoquen la disfunció. Per exemple, regenerar amb cèl·lules mare un esfínter uretral en una dona amb incontinència urinària d’esforç, que tractaria els seus símptomes; o bé, regenerar les fibres lesionades després d’un part, cosa que podria evitar l’aparició d’un prolapse genital a llarg termini. Tanmateix, encara cal avançar en la investigació d’aquest camp perquè aquests tractaments es puguin aplicar de manera segura i eficaç a les dones amb problemes del sòl pelvià.

La clau per disminuir les disfuncions del sòl pelvià serà, sens dubte, el desenvolupament d’estratègies de prevenció. Hi ha una sèrie de factors no modificables, com l’envelliment dels teixits associat a l’edat, o bé, la qualitat dels teixits que hem heretat. Però mantenir un pes corporal adequat, protegir el sòl pelvià davant l’impacte, o evitar lesions durant el part són peces clau per a la prevenció de les disfuncions del sòl pelvià. En aquest context, tot i que encara no hi ha estudis que evidenciïn l’efecte preventiu a llarg termini, les dades demostren que la realització d’exercicis de contracció de la musculatura del sòl pelvià pot prevenir la incontinència urinària en el postpart, així com la progressió del prolapse genital. Igualment, la protecció del perineu durant el part, així com evitar la instrumentalització amb fòrceps en la mesura del possible, disminueix les lesions del múscul elevador de l’anus (factor de risc per al prolapse) i de l’esfínter anal (factor de risc per a la incontinència anal).