Pronòstic del Mieloma Múltiple

L’estadificació indica l’extensió del mieloma i de les seves possibles complicacions, el que ajuda a determinar l’evolució de la malaltia de cada pacient.

La classificació més clàssica és la de Durie i Salmon que classifica el mieloma en tres estadis.

• Estadi I. Engloba els pacients amb hemoglobina major de 10 o normal, una sèrie òssia normal i una quantitat de proteïna monoclonal alta.
• Estadi II. Engloba els pacients que no compleixen els criteris ni de l’Estadi I ni de l’Estadi III; és a dir, poden tenir lesions òssies, però no avançades.
• Estadi III. Presenten a més anèmia, hipercalcèmia, lesions òssies avançades (lesions lítiques, fractures patològiques, …) i tenen la proteïna monoclonal més alta.

Cadascun d’aquests tres estadis es pot subclassificar en A o B, en funció de l’alteració de la funció renal.

El sistema de pronòstic més estès és el sistema de pronòstic internacional (ISS). Es prenen en consideració solament els nivells en sang de dues substàncies: beta-2-microglobulina (produïda per les cèl·lules malignes del mieloma) i l’albúmina (proteïna normal de la sang). Els pacients amb nivells normals d’albúmina i baixa producció de beta-2-microglobulina són classificats com a estadi I; nivells majors a 5,5 mg/dl d’aquesta substància són estadi III. Aquests resultats s’associen a un millor o pitjor pronòstic.

Altres factors pronòstics inclouen troballes genètiques en les cèl·lules plasmàtiques de la medul·la òssia i nivells d’altres substàncies en sang com el lactat deshidrogenasa (LDH).