En el treball, en què han participat investigadors del Clínic-IDIBAPS, s’han examinat dades dels registres de salut de Finlàndia i Suècia que inclouen més de 200.000 persones amb trastorn depressiu major en tractament antidepressiu de manteniment.
Els resultats són clars, més d’un terç dels pacients de la pràctica clínica real no complien els criteris d’inclusió dels assaigs clínics habituals, que solen excloure persones amb comorbiditats mèdiques, altres trastorns psiquiàtrics o consum de substàncies. En alguns casos, aquesta proporció era fins i tot superior quan s’aplicaven definicions més àmplies de malaltia somàtica.
Segons l’estudi, els pacients que quedarien exclosos dels assaigs clínics presenten més del doble de risc d’hospitalització psiquiàtrica, intent de suïcidi o mort en els sis mesos de seguiment, comparats amb aquells que sí serien elegibles.
Per a Joaquim Raduà, cap del grup de recerca Imatge dels trastorns relacionats amb l'estat d'ànim i l'ansietat (IMARD) de l’IDIBAPS i coautor del treball, aquests resultats evidencien un problema estructural: “Els assaigs clínics són essencials, però sovint exclouen els pacients més complexos, que també tractem cada dia i sovint tenen necessitats menys cobertes. Això fa que les guies clíniques es basin en dades que, en part, no reflecteixen la realitat de moltes de les persones amb depressió. Fet que pot limitar l’adaptació dels tractaments a la realitat dels pacients més vulnerables.”
Segons Eduard Vieta, cap del Servei de Psiquiatria i Psicologia del Clínic i líder del grup Trastorns bipolars i depressius de l’IDIBAPS, “recomanem dissenyar assaigs amb criteris d’inclusió menys restrictius, ampliar els períodes de seguiment i integrar sistemàticament dades de la pràctica clínica real per assegurar que les recomanacions clíniques siguin aplicables a la diversitat de pacients que presenten depressió major.”
