Temes de Salut

Nous tractaments biològics per a la sinusitis amb pòlips

Els tractaments actuals per a la sinusitis crònica amb poliposi continuen sent limitats. Principalment s'usen els corticoides i els antibiòtics. En els últims anys diversos estudis han provat l'efectivitat de l'ús d'anticossos monoclonals com a medicina de precisió.

La Rinosinusitis crònica amb Poliposis Nasosinusal (PN) és un subtipus de rinosinusitis crònica amb una prevalença elevada, afecta entre el 2 i el 4% de la població. Aquesta malaltia repercuteix de manera negativa en la qualitat de vida i, a més, té un elevat cost socioeconòmic. És una afectació crònica que presenta episodis d'empitjorament i sol ser recurrent malgrat rebre tractament mèdic o quirúrgic.

Les opcions de tractament mèdic actuals continuen sent limitades, les úniques que han demostrat eficàcia en els estudis clínics són els corticoides intranasals (CINS), els corticoides orals, els antibiòtics i els antileucotriens.

Segons les guies clíniques actuals, tant els CINS com les irrigacions nasals amb solucions salines es recomanen com a teràpies inicials. Els CINS han demostrat que poden tant disminuir la grandària dels pòlips nasals, com millorar els símptomes i la qualitat de vida dels pacients.  

Les guies clíniques actuals es fonamenten en les característiques o trets observables (fenotips) dels pacients amb rinosinusitis crònica. Encara, no hi ha consens quant als diferents biomarcadors de la sinusitis (endotipus). És a dir, no s'han identificat encara molècules o manifestacions concretes, ja siguin clíniques, endoscòpiques, de laboratori o proves d'imatge, que permetin un diagnòstic més personalitzat d’aquesta malaltia.

S'han realitzat diversos estudis a la recerca de biomarcadors específics per a la rinosinusitis, tant a nivell sanguini com en teixit dels pòlips, sense arribar a concretar-se encara quins són els millors. Queda molt per estudiar, ja que és necessari que les determinacions siguin prou específiques. 

Els anticossos monoclonals: nova teràpia biològica 

En el context d'aquestes últimes recerques, múltiples estudis han comprovat l'efectivitat de l'ús d'anticossos monoclonals com a medicina de precisió en la sinusitis amb pòlips. Aquests anticossos són medicaments biològics que actuen, en la seva majoria, interferint en diferents punts de la resposta inflamatòria.

S'han realitzat assajos clínics amb els fàrmacs omalizumab (Ig-E), mepolizumab (IL-5), reslizumab (IL-5) i dupilumab (IL4 α). Altres anticossos monoclonals que, pel seu mecanisme d'acció, podrien aplicar-se al tractament de la PN però que encara no compten amb suficient evidència científica són: benralizumab (IL-5α), ligelizumab (IgE), lebrikizumab (IL-13), tralokinumab (IL-13), AMG 282 (IL-33) i el AMG 157 (limfoproteïna tímica de l'estroma, TSLP).

Les lectines, unes proteïnes similars a alguns tipus d'immunoglobulina, també són una possible diana de tractament. En estudis de laboratori s'ha demostrat que quan aquestes proteïnes són lligades es redueix l'alliberament de mediadors pro-inflamatoris. Amb la regulació europea actual, els pacients amb rinosinusitis que podrien ser candidats a rebre aquests fàrmacs han de complir tres o més dels següents criteris: tenir una qualitat de vida deteriorada, pèrdua important de l'olfacte, necessitat de prendre corticoesteroides sistèmics o presentar pòlips malgrat haver rebut cirurgia, entre altres.

L'objectiu d'aquestes recerques és aconseguir el major control de la malaltia en el mínim temps possible. Així com un tractament més personalitzat de la Rinosinusitis crònica amb pòlips, basat en les característiques clíniques, cel·lulars i els marcadors sanguinis de cada pacient.

Autor: Dr. Cristóbal Langdon, otorrinolaringòleg, Institut Clínic d’Especialitats Mèdiques i Quirúrgiques