Quins tipus d'Alopència hi ha?

Què és l’alopècia androgènica masculina?

L’alopècia androgènica masculina és un tipus d’alopècia no cicatricial que es caracteritza per un aprimament progressiu del cabell, sobretot a les entrades (àrees frontotemporals) i a la coroneta (vèrtex), tal com es descriu en la classificació de Hamilton-Norwood. És la forma més comuna d’alopècia en homes i s’estima que més del 50% la desenvoluparà a partir dels 30 anys, augmentant la seva freqüència amb l’edat.

Signes i símptomes de l’alopècia androgènica masculina

Els signes de l’alopècia androgènica masculina inclouen el retrocés progressiu de la línia frontal del cabell, l’afinament del pèl i la pèrdua de densitat a la zona superior del cuir cabellut i a la coroneta. En etapes més avançades, apareixen zones amb una pèrdua marcada de cabell a la part frontal i superior, mantenint-se generalment el pèl als laterals i a la nuca.

Causes de l’alopècia androgènica masculina

La causa de l’alopècia androgènica es deu a l’acció de les hormones masculines (andrògens —especialment la dihidrotestosterona) sobre els fol·licles pilosos en persones que tenen una predisposició genètica. Els antecedents familiars són un dels principals factors de risc.

Diagnòstic de l’alopècia androgènica masculina

L’alopècia androgènica masculina es diagnostica amb l’exploració que fa l’especialista en observar el cuir cabellut. Per confirmar aquest diagnòstic s’utilitza la tricoscòpia, una prova que permet comprovar la variabilitat en el gruix dels troncs pilosos, l’augment del nombre de fol·licles miniaturitzats, la disminució de la densitat i la presència d’unitats fol·liculars amb menys cabells.

Tot i que aquest tipus d’alopècia està relacionat amb l’envelliment capil·lar, la seva progressió accelerada i el seu impacte funcional i estètic en el pacient justifiquen el seu tractament.

Tractament de l’alopècia androgènica masculina

El tractament inclou locions o comprimits que ajuden a frenar la caiguda i a enfortir el cabell (minoxidil tòpic o oral); medicaments que redueixen l’acció de certes hormones (antiandrògens tòpics i sistèmics com la finasterida o la dutasterida), així com teràpies complementàries destinades a millorar la qualitat fol·licular (mesoteràpia, plasma ric en plaquetes). En casos concrets, també es pot valorar el trasplantament capil·lar com a intervenció reconstructiva. 

Què és l’alopècia androgènica femenina?

L’alopècia androgènica femenina és un tipus d’alopècia no cicatricial que es presenta habitualment com una pèrdua difusa i progressiva del cabell a la regió central del cuir cabellut. Manté, en general, la línia frontal d’implantació i genera l’eixamplament característic de la ratlla central, descrit en la classificació de Ludwig o en l’escala de Sinclair.

La prevalença de l’alopècia androgènica femenina augmenta amb l’edat, especialment a partir dels 40 anys i després de la menopausa. Tot i així, també es pot manifestar en dones joves i fins i tot des de la pubertat.

Signes i símptomes de l’alopècia androgènica femenina

Els signes de l’alopècia androgènica femenina es caracteritzen per l’afinament progressiu del cabell i la disminució de la densitat a la zona superior del cuir cabellut. És freqüent l’eixamplament de la ratlla central i una major visibilitat del cuir cabellut, mentre que la línia frontal sol conservar-se. A diferència de la masculina, la pèrdua de cabell és més difusa i rarament provoca zones completament despoblades.

Causes de l’alopècia androgènica femenina

En el seu desenvolupament influeixen la predisposició genètica i factors hormonals. També s’associa a trastorns com la síndrome d’ovari poliquístic, alteracions de la tiroide, dèficit de ferro o nutricionals.

Diagnòstic de l’alopècia androgènica femenina

L’alopècia androgènica femenina es diagnostica amb l’exploració que fa l’especialista en observar el cuir cabellut. Per confirmar aquest diagnòstic s’utilitza una tècnica anomenada tricoscòpia, que permet comprovar la variabilitat en el gruix dels troncs pilosos, l’augment del nombre de fol·licles miniaturitzats, la disminució de la densitat i la presència d’unitats fol·liculars amb menys cabells.

Tratamiento de la alopecia androgénica femenina

El tractament combina locions o comprimits que ajuden a frenar la caiguda i a enfortir el cabell (minoxidil tòpic o oral) amb antiandrògens en dones sense contraindicació i sota supervisió mèdica; la correcció dels dèficits existents, així com teràpies complementàries destinades a millorar la qualitat fol·licular (mesoteràpia, plasma ric en plaquetes). En casos concrets, també es pot valorar el trasplantament capil·lar com a intervenció reconstructiva.

Què és l’alopècia areata?

L’alopècia areata és un tipus d’alopècia no cicatricial que es presenta com una caiguda sobtada i ben delimitada del cabell en forma de plaques que poden ser úniques o múltiples i que, en alguns pacients, conflueixen o progressen cap a graus més extensos d’afectació.

És una malaltia relativament freqüent i afecta entre l’1–2% de la població, i pot aparèixer a qualsevol edat, des de la infància fins a l’edat adulta, mostrant un curs variable amb períodes d’activitat i remissió.

Signes i símptomes de l’alopècia areata

Sovint es manifesta en forma de plaques que solen ser asimptomàtiques, tot i que alguns pacients noten un discret picor (pruïja), sensació de tensió o molèsties prèvies a la caiguda del cabell.

Causes de l’alopècia areata

La seva aparició es deu a una reacció del sistema immunitari contra el propi fol·licle pilós. És a dir, es produeix un atac autoimmune mediat per limfòcits T contra el fol·licle pilós quan es troba en fase de creixement (anàgena). Hi influeixen la predisposició genètica, la presència d’altres malalties autoimmunes i situacions d’estrès emocional.

Diagnòstic de l’alopècia areata

La prova fonamental per diagnosticar l’alopècia areata és la tricoscòpia. Aquesta tècnica permet identificar:

• Pèls en signe d’exclamació: són cabells fins a la base i més gruixuts a la punta, senyal que el fol·licle està danyat.
• Punts grocs: porus plens de greix i restes de queratina.
• Punts negres: restes de cabells que s’han trencat a nivell de la pell.
• Pèls curts en creixement: senyal que hi ha activitat al fol·licle.

Aquests signes permeten saber en quin moment es troba la malaltia, així com el seu grau d’inflamació.

Tractament de l’alopècia areata

El tractament s’adapta a l’extensió i la severitat de l’alopècia. Pot incloure medicaments antiinflamatoris que s’injecten directament a la zona afectada (corticoides intralesionals) o tòpics potents en lesions localitzades, així com medicaments antiinflamatoris que actuen a tot el cos (corticoides sistèmics) en casos més extensos.

En els darrers anys, s’han desenvolupat medicaments anomenats inhibidors de la via JAK, com el baricitinib o el ritlecitinib, que han demostrat la seva eficàcia en el control de l’atac del sistema immunitari sobre el fol·licle i en la repoblació capil·lar.

Què és l’efluvi telogen?

L’efluvi telogen és un tipus d’alopècia no cicatricial que es produeix perquè el fol·licle pilós abandona de manera prematura la fase de creixement (anàgena) per entrar en fase de repòs (telògena), fet que explica que la caiguda s’intensifiqui.

És una de les consultes més freqüents, especialment en dones, i pot aparèixer en qualsevol etapa de la vida, ja que nombrosos estímuls són capaços d’alterar l’equilibri normal del cicle fol·licular.

Signes i símptomes de l’efluvi telogen

Es presenta com una caiguda capil·lar difusa, sobtada i evident, que sol manifestar-se entre dos i quatre mesos després d’un factor desencadenant i que genera la sensació de pèrdua generalitzada de volum sense arribar a produir àrees completament sense pèl. 

Causes de l’efluvi telogen

Entre els desencadenants més habituals es troben infeccions, febre, intervencions quirúrgiques, situacions d’estrès físic o emocional intens, canvis hormonals —com en el postpart—, dietes restrictives, pèrdues de pes ràpides i dèficits nutricionals —especialment de ferro i vitamina D—.

Diagnòstic de l’efluvi telogen

L’efluvi telogen es diagnostica amb l’exploració que fa l’especialista en observar el cuir cabellut. Per confirmar aquest diagnòstic, s’utilitza una tècnica anomenada tricoscòpia, que permet comprovar la variabilitat en el gruix dels troncs pilosos, l’augment del nombre de fol·licles miniaturitzats, la disminució de la densitat i la presència d’unitats fol·liculars amb menys cabells.

Tractament de l’efluvi telogen

Té molt bon pronòstic, ja que és reversible. El tractament se centra a identificar i tractar la causa que el provoca, així com en l’educació del pacient, la correcció dels dèficits associats i, en alguns casos, l’ús de medicaments per accelerar la recuperació i millorar la fase de repoblació.

Què és l’efluvi anagen?

L’efluvi anagen és un tipus d’alopècia no cicatricial i una conseqüència molt freqüent de nombrosos tractaments oncològics. Això es deu al fet que les cèl·lules del fol·licle pilós en fase de creixement (anàgena) presenten una alta taxa de divisió i són especialment sensibles als agents quimioteràpics.

Signes i símptomes de l’efluvi anagen

Es manifesta com una caiguda capil·lar ràpida, massiva i generalitzada que sol començar poques setmanes després de l’inici del tractament de quimioteràpia. La caiguda pot ser abrupta i afectar també celles, pestanyes i altres pèls corporals, fet que suposa un fort impacte emocional per al pacient.

Tot i que la seva aparença és alarmant, es tracta, en la gran majoria dels casos, d’un procés reversible, amb una repoblació capil·lar progressiva després de completar el tractament. Generalment, en un termini de tres a sis mesos, tot i que el ritme i les característiques inicials del recreixement poden variar.

Causes de l’efluvi anagen

Entre els factors de risc destaquen el tipus de quimioteràpia utilitzada, la dosi acumulada i la intensitat dels cicles. Com a mesura preventiva, els sistemes de refredament del cuir cabellut (“cascs freds”) poden reduir l’entrada del fàrmac al fol·licle en disminuir el flux sanguini local i, en alguns casos, atenuar o retardar la caiguda. Tot i així, la seva eficàcia depèn del règim administrat i no es pot aplicar de manera universal.

Tractament de l’efluvi anagen

El tractament se centra en l’acompanyament emocional, les mesures cosmètiques i, en alguns casos, l’ús de medicació per accelerar la fase de repoblació.

Què és l’alopècia frontal fibrosant?

L’alopècia frontal fibrosant és un tipus d’alopècia cicatricial que es caracteritza per un retrocés progressiu, simètric i ben delimitat de la línia del cabell al front i a les temples. Com que es tracta d’una alopècia cicatricial, el cabell perdut no es recupera, per la qual cosa és crucial consultar davant dels primers signes de pèrdua de celles o retrocés de la línia frontal per iniciar el tractament al més aviat possible.

Es tracta d’una de les alopècies cicatricials més freqüents en l’actualitat i la seva incidència ha augmentat notablement en les darreres dècades, especialment entre dones postmenopàusiques, tot i que també pot afectar dones premenopàusiques i, més rarament, homes.

Signes i símptomes de l’alopècia frontal fibrosant

Els signes de l’alopècia frontal fibrosant inclouen el retrocés progressiu i simètric de la línia frontal del cabell. És freqüent la pèrdua de celles, parcial o total, que en molts casos sol ser el primer signe de la malaltia, fins i tot abans que l’afectació del cuir cabellut.

A mesura que avança, poden aparèixer àrees d’alopècia darrere de les orelles o en altres zones facials i corporals. La caiguda del cabell sol anar acompanyada de símptomes com picor (pruïja), tibantor o sensació de cremor.

Causes de l’alopècia frontal fibrosant

Tot i que la causa exacta és desconeguda, es plantegen diverses hipòtesis sense que cap d’elles hagi estat confirmada de manera concloent: la possible influència de factors hormonals, alteracions immunològiques i el paper potencial de disruptors endocrins, ja sigui per exposició a determinats cosmètics o filtres solars, així com la contribució de la contaminació ambiental.

Diagnòstic de l’alopècia frontal fibrosant

La tricoscòpia és fonamental per al diagnòstic, ja que permet observar els senyals que indiquen que existeix inflamació i dany als fol·licles, com ara:

• Absència d’orificis fol·liculars.
• Acumulació de cèl·lules i queratina al voltant dels fol·licles.
• Canvis en els vasos sanguinis propers als fol·licles.
• Inactivitat dels fol·licles.

Tractament de l’alopècia frontal fibrosant

El tractament s’orienta a frenar la inflamació i estabilitzar la malaltia mitjançant:

• Antiinflamatoris tòpics o injectables, que modulen la resposta del sistema immunitari.
• Locions o medicaments (minoxidil) per millorar el gruix i la densitat del cabell a les zones no afectades.
• Antiandrògens tòpics i orals.

En aquest grup d’alopècies trobem altres trastorns com el liquen pla pilar, la fol·liculitis decalvant, el lupus eritematós cutani o l’alopècia centrífuga cicatricial que comparteixen un mateix desenllaç: la destrucció irreversible del fol·licle pilós.

Signes i símptomes de les alopècies cicatricials

Aquestes alopècies apareixen com zones sense cabell acompanyades de signes inflamatoris locals com:

• Enrogiment de la pell.
• Descamació al voltant dels fol·licles (perifol·licular).
• Petites lesions amb pus (pústules).
• Dolor o molèstia.

Tot i que la presentació exacta varia segons el tipus d’alopècia.

Amb el temps, si la inflamació persisteix, la pell de la zona afectada es torna llisa i fina i els fol·licles desapareixen en formar-se teixit cicatricial (fibrosi). Això és el que fa que el cabell no torni a créixer.

Atès el seu caràcter cicatricial, la detecció precoç és essencial per evitar una pèrdua permanent més gran.

Causes de las alopècies cicatricials

Les causes són diverses i inclouen problemes del sistema immunitari, alteracions en la flora natural de la pell (microbioma), infeccions cròniques, desequilibris hormonals o predisposició genètica, tot i que en molts casos el seu origen exacte encara no està totalment aclarit.

Diagnòstic de les alopècies cicatricials

La tricoscòpia és una eina clau per identificar troballes característiques com:

• L’absència de fol·licles visibles.
• L’acumulació de cèl·lules i queratina al voltant del fol·licle (hiperqueratosi perifol·licular).
• Restes de pell o sèu que obstrueixen els fol·licles (taps cornis).
• Vasos en forma de branques (arboriformes).
• Pèls trencats o signes d’activitat inflamatòria.

Aquests senyals ajuden a identificar el subtipus concret d’alopècia i el grau d’activitat.

Tractament de les alopècies cicatricials

Com que es tracta d’alopècies cicatricials, el cabell perdut no es recupera, per la qual cosa és crucial consultar davant dels primers signes de pèrdua de celles o cabell per iniciar el tractament al més aviat possible i evitar la seva progressió.