Recerca sobre l'Osteoporosis al Clínic

Les nostres principals línies de recerca en osteoporosi se centren en l’estudi de l’osteoporosi en les malalties hepàtiques, en què analitzem els efectes de la colestasi sobre el teixit ossi tant a nivell cel·lular com clínic, i després del trasplantament d’òrgan, especialment el trasplantament hepàtic. A més, ens hem centrat en l’osteoporosi d’inici precoç i en l’home, incloent l’estudi dels seus determinants genètics; la pèrdua de massa òssia associada a la lesió medul·lar i l’abordatge diagnòstic i terapèutic de la fractura vertebral osteoporòtica simptomàtica.

Un altre dels nostres interessos és l’estudi dels marcadors del remodelat ossi i dels seus mediadors moleculars, amb especial interès en la seva aplicabilitat clínica. Les àrees d’interès més recents inclouen l’osteoporosi induïda per glucocorticoides i malalties òssies minoritàries com l’osteogènesi imperfecta, la hipofosfatàsia i l’osteomalàcia hipofosfatèmica lligada al cromosoma X (XLH), entre d’altres. També s’ha desenvolupat l’abordatge coordinat i multidisciplinari del pacient amb fractura per fragilitat recent (unitat de coordinació de fractures [FLS]) per a la prevenció secundària de fractures.

Les nostres aportacions en el camp de l’osteoporosi associada a la colestasi crònica han estat la identificació que el principal mecanisme d’aquest procés és el dèficit de formació òssia, causat pels efectes nocius dels productes retinguts en la colestasi, com la bilirrubina i els àcids biliars, sobre els osteoblasts. A més, la pròpia bilirrubina augmenta la viabilitat i disminueix l’apoptosi dels osteoclasts, fet que contribueix a l’aparició d’osteoporosi en malalties hepàtiques avançades. Des d’una perspectiva clínica, s’ha demostrat que els principals factors de risc per al desenvolupament d’osteoporosi són la durada i la gravetat del dany hepàtic, i que el tractament amb bisfosfonats redueix la pèrdua òssia en aquest context.

Pel que fa a la malaltia òssia després del trasplantament hepàtic, s’ha determinat que hi ha una alta incidència de fractures, especialment en pacients d’edat avançada i amb osteoporosi. També s’ha observat que la prevalença de fractures en els candidats a trasplantament hepàtic durant l’última dècada és similar a la de fa vint anys. Tanmateix, la incidència de fractures posttrasplantament s’ha reduït gràcies a una millor immunosupressió i a l’aplicació de programes específics de prevenció.

En l’àmbit dels marcadors del remodelat ossi, s’ha demostrat que són útils per avaluar l’activitat de la malaltia de Paget, sent el propèptid aminoterminal del procol·lagen I (PINP) un marcador de formació òssia i el telopèptid aminoterminal del col·lagen I (NTX), un marcador de resorció òssia. Aquests proporcionen el millor perfil bioquímic per determinar l’activitat de la malaltia. A més, la fosfatasa alcalina òssia i el PINP són els marcadors més sensibles per controlar l’eficàcia del tractament. També s’ha demostrat la utilitat de la fosfatasa àcida resistent al tartrat 5b (TRAP5b) per analitzar l’activitat de la malaltia.

Pel que fa a l’osteoporosi induïda per glucocorticoides, el nostre grup ha demostrat que el Trabecular Bone Score (TBS) té un poder discriminatiu superior a la densitat mineral òssia per avaluar el risc de fractura. També que l’hipogonadisme és el principal factor de risc de fractures en homes i dones tractats amb GC, mentre que rebre “bolus” de GC és un factor important per desenvolupar fractures vertebrals.

En relació amb l’osteoporosi de l’home, hem identificat les causes més freqüents associades al desenvolupament d’osteoporosi, les característiques clíniques de l’osteoporosi idiopàtica en aquest grup de població, i les característiques específiques de l’osteoporosi associada al consum crònic d’alcohol (una de les causes més freqüents en l’home), així com l’efecte de la deshabituació alcohòlica sobre la massa òssia i el remodelat ossi. Així mateix, s’han identificat les causes més freqüents d’osteoporosi en la dona jove premenopàusica, i s’han valorat les característiques del remodelat ossi i els determinants genètics en aquest grup, incloent l’estudi de l’osteoporosi associada a l’embaràs.

En estudiar l’osteoporosi associada a la lesió medul·lar, hem constatat la pèrdua marcada de massa òssia, del 20% el primer any, especialment en os cortical, i hem identificat mecanismes moleculars implicats i possibles tractaments.

Quant a l’abordatge terapèutic de la fractura vertebral osteoporòtica simptomàtica, hem fet diversos estudis per comparar la vertebroplàstia percutània amb el tractament conservador amb analgèsics en relació amb el dolor i la qualitat de vida. Els resultats mostren un efecte analgèsic similar a llarg termini, però una pitjor evolució del dolor en dones, independentment del tractament o de la gravetat de la malaltia.

En malalties òssies minoritàries, com l’osteogènesi imperfecta, la hipofosfatàsia i l’osteomalàcia hipofosfatèmica XLH, s’han fet diferents aportacions: la periartritis calcificant com a manifestació freqüent de la hipofosfatàsia, la caracterització de casos de XLH i la descripció d’alteracions cardíaques en pacients amb osteogènesi imperfecta.