Tractament de la Insuficiència Renal Crònica
El tractament de la malaltia renal crònica (ERC) es basa en estratègies destinades a frenar la progressió de la malaltia, tractar les seves complicacions i, en fases avançades, substituir la funció renal mitjançant tractaments substitutius.
L’elecció terapèutica depèn de l’estadi de l’ERC, les comorbiditats, la preferència del pacient i la seva situació funcional. La decisió s’ha de prendre de manera compartida entre el pacient, la seva família i l’equip de nefrologia. Les guies recomanen avaluar factors clínics, funcionals, psicosocials i les preferències del pacient.
El tractament dependrà del grau de malaltia renal crònica.
En estadis inicials és important:
- Controlar la pressió arterial
- Supervisar la glucosa, sobretot, en les persones amb diabetis
- Reduir el pes
- Controlar els nivells de lípids en sang
- Vigilar la ingesta de proteïnes, sal, líquids, potassi i fòsfor per evitar sobrecarregar la funció deteriorada del ronyó.
Si la malaltia progressa i arriba la situació d’insuficiència renal terminal o estadi 5 cal plantejar un tractament substitutiu: trasplantament renal o diàlisis, o bé, optar per un tractament mèdic conservador.
El tractament farmacològic de la malaltia renal crònica té com a objectiu controlar les complicacions associades, frenar la progressió del deteriorament renal i millorar la qualitat de vida del pacient. Per a això, s’utilitza una combinació de fàrmacs adaptats a la fase de la malaltia i a les característiques individuals de cada persona:
- Inhibidors del cotransportador sodi-glucosa tipus 2 (iSGLT2), que han demostrat reduir la progressió de l’ERC i el risc cardiovascular, en pacients amb o sense diabetis.
- Diürètics, utilitzats per al control de la retenció de líquids i la hipertensió arterial.
- Quelants del fòsfor, fonamentals per prevenir les alteracions del metabolisme ossi-mineral associades a l’ERC.
- Suplements de calci i vitamina D, indicats per mantenir la salut òssia i prevenir l’hiperparatiroïdisme secundari.
- Eritropoetina o agents estimuladors de l’eritropoesi (formació de glòbuls vermells), utilitzats en el tractament de l’anèmia secundària a la malaltia renal.
- Quelants del potassi, que ajuden a prevenir i tractar la hiperpotassèmia, una complicació potencialment greu de l’ERC.
- Tractament de la hipertensió arterial, sent els inhibidors de l’enzim convertidor de l’angiotensina (IECA) o els antagonistes dels receptors de l’angiotensina II (ARA-II) la primera opció terapèutica, pel seu efecte protector sobre el ronyó i el sistema cardiovascular.
Aquest abordatge integral es realitza sempre sota seguiment especialitzat, amb ajustos periòdics del tractament per garantir la màxima eficàcia i seguretat.
El TRS es recomana quan el filtrat glomerular cau per sota de 10–15 ml/min/1,73 m², fet que indica insuficiència renal, o quan apareix síndrome urèmica. Existeixen tres modalitats principals: trasplantament renal, hemodiàlisi i diàlisi peritoneal.
És el tractament d’elecció per a persones amb ERC avançada que no presenten contraindicacions. Un empelt renal funcional ofereix millor supervivència i qualitat de vida que la diàlisi.
Hi ha dos tipus de trasplantament:
- Donant viu: el ronyó procedeix d’una persona sana que, de manera voluntària, cedeix l’òrgan. Abans de la donació es realitzen diferents estudis mèdics al donant i al receptor per confirmar la viabilitat de la donació i la compatibilitat entre ells. S’obtenen millors resultats i permet la possibilitat de trasplantament anticipat sense necessitat de diàlisi.
- Donant difunt: requereix romandre en llista d’espera, el temps mitjà de la qual a Espanya supera els 2 anys.
L’any 2025, aproximadament el 55% dels pacients que reben tractament renal substitutiu a Espanya viuen amb un ronyó trasplantat.
La diàlisi és un tractament que substitueix parcialment la funció renal eliminant toxines i excés de líquids. L’any 2025, més del 40% dels pacients en TRS reben diàlisi, i el 30% utilitza alguna tècnica domiciliària.
Existeixen dues modalitats de diàlisi: hemodiàlisi i diàlisi peritoneal.
- Hemodiàlisi (HD). Aquest tipus de diàlisi requereix un accés vascular (FAVI o catèter tunelitzat). Es pot realitzar en centre o a domicili. L’hemodiàlisi domiciliària ha augmentat gràcies a màquines compactes, monitoratge remot i règims més flexibles.
- Sessions estàndard: 3 vegades per setmana, 4 hores cadascuna.
- Modalitats avançades: HD diària curta o nocturna domiciliària.
- Diàlisi peritoneal (DP). Utilitza el peritoneu com a membrana filtrant per eliminar l’excés de líquids i toxines de l’organisme. És la tècnica domiciliària més freqüent. L’avantatge és que ofereix més autonomia i facilita els viatges i la vida laboral.
Consisteix en un maneig mèdic integral que no inclou diàlisi ni trasplantament renal. El seu objectiu principal és controlar l’evolució de la malaltia, alleujar els símptomes i preservar la millor qualitat de vida possible, adaptant-se a les necessitats i preferències de cada persona.
Aquest enfocament és especialment adequat en pacients amb comorbiditats greus, edat avançada o limitacions funcionals importants, en què els tractaments substitutius renals poden no aportar un benefici clar o desitjat.
El tractament conservador inclou:
- Control de la pressió arterial, clau per alentir la progressió del dany renal i reduir el risc cardiovascular.
- Maneig integral de malalties associades, com la diabetis, l’obesitat i la dislipèmia, mitjançant tractament farmacològic i canvis en l’estil de vida.
- Tractament de les complicacions metabòliques de l’ERC, incloent l’anèmia, la hiperpotassèmia, l’acidosi metabòlica i els trastorns del metabolisme mineral i ossi.
- Suport nutricional supervisat, amb recomanacions dietètiques individualitzades per mantenir un estat nutricional adequat i evitar complicacions.
- Abordatge actiu dels símptomes, com la fatiga, el prurit, les nàusees, el dolor o els trastorns del son, amb un enfocament centrat en el benestar del pacient.
Aquest tipus de tractament es realitza sempre dins d’un seguiment especialitzat, amb una atenció coordinada i centrada en la persona, que permet adaptar les decisions clíniques a l’evolució de la malaltia i als valors del pacient.
Informació documentada per:
Publicat: 20 febrer de 2018
Actualitzat: 20 febrer de 2018
Subscriu-te
Rep informació cada cop que aquest contingut s'actualitzi.
Gràcies per subscriure-t'hi!
Si es la primera vegada que et subscrius rebrás un mail de confirmació, comprova la teva safata d'entrada.
