Un projecte elaborat conjuntament amb . Aquest enllaç s'obre en una nova pestanya.

Tractament de la malaltia de Parkinson

Temps de lectura: 5 min

El tractament de la malaltia de Parkinson és sintomàtic, i en la pràctica clínica diària s’indica tenint en compte l’impacte funcional dels símptomes. No es disposa de tractaments científicament validats que actuïn sobre els mecanismes que causen la malaltia o que modifiquin la seva evolució.

Tractament no farmacològic

L’educació sanitària i terapèutica és crucial al llarg de tota la malaltia. En les fases inicials, se centra en el suport psicosocial al pacient i al seu entorn, així com en la planificació de les cures i el maneig de la malaltia avançada. En les fases intermèdies i avançades, es focalitza en el maneig de les teràpies, la identificació i tractament de complicacions, així com en els tractaments i l’acompanyament al final de la vida.

Es recomana al pacient seguir aquestes recomanacions:

Poma amb un "tic"

Hàbits de vida saludable. S’aconsella seguir una dieta mediterrània i realitzar activitat física i intel·lectual, adequada a cada cas.

Pot de vitamines

Suplements vitamínics. No hi ha evidència científica que recolzi l’ús de suplements vitamínics en general. No obstant, alguns pacients poden presentar dèficits vitamínics que, de vegades, poden donar símptomes. Si això es detecta, cal suplementar la vitamina en qüestió. Sempre s’ha de realitzar sota supervisió, ja que alguns suplements (com la vitamina B6) poden interferir amb l’absorció del principal tractament farmacològic (levodopa).

Piràmide alimentària

Alimentació. Als pacients amb afectació del sistema nerviós autònom que regula les funcions viscerals (disautonomia), si tenen restrenyiment, se’ls recomana augmentar l’activitat física i seguir una dieta rica en residus. A aquells a qui els baixa la pressió arterial en canviar de postura (hipotensió ortostàtica), se’ls aconsella una bona hidratació, una dieta amb sal o menjar sovint però en petites quantitats.

Persona gran fent exercici

Activitat física. Es aconsella realitzar activitat física quotidiana (especialment caminar), vigilant de no provocar fatiga.

Persona estirada rebent un massatge

Fisioteràpia. Diversos tipus de fisioteràpia poden ser beneficiosos, ja que ajuden amb les lesions osteotendinoses habituals en la malaltia (com l’afectació dels tendons rotadors de l’espatlla, per exemple).

Persona amb unes línies sonores que indiquen parla

Logopèdia. En pacients amb alteració de la parla i/o de la deglució (disfàgia) es recomana logopèdia. Els espessidors també ajuden en el maneig de la disfàgia, que en casos greus pot requerir nutrició per tub de gastrostomia.

Estrès i ansietat laboral durant temps prolongat

Teràpia ocupacional. Pot ajudar en l’adaptació funcional de la persona i del seu entorn (domèstic, laboral) a les dificultats que plantegin els símptomes.

Joc o aplicació d'estimulació cognitiva

Estimulació cognitiva. Es aconsella als pacients en totes les fases que mantinguin una vida intel·lectualment activa. Quan ja hi ha alteracions cognitives, que de vegades es manifesten des de l’inici i altres més tardanament, i poden ser lleus o arribar a una demència comparable a la malaltia d’Alzheimer, es poden beneficiar d’una intervenció neuropsicològica especialitzada.

Tractament farmacològic

En fases inicials, i amb sense o molt poca repercussió funcional, es recomanable no començar un tractament per als símptomes. En aquesta fase, existeix la possibilitat d’oferir els pacients participar en assaigs clínics de tractaments experimentals que tenen per objectiu hipotètic actuar sobre els mecanismes de la malaltia i modificar la seva evolució.

El tractament farmacològic actua  sobre els símptomes amb eficàcia variable. És habitual començar amb dosis baixes i de forma progressiva per assegurar la tolerància (evitar les nàusees fonamentalment).

Existeixen tres grans grups de fàrmacs per al tractament simptomàtic:

Medicaments, pastilles

Precursors de la dopamina (levodopa en diferents formulacions amb diferents inhibidors de la dopa-descarboxilasa) per augmentar la seva biodisponibilitat.

 

Pastilles rodones

Agonistes del receptor dopaminèrgic (hi ha diferents disponibles per via oral o transdèrmica),

Pastilles amb ratlles verdes, blaves i blanques

Inhibidors enzimàtics de la degradació de la levodopa (inhibidors de la MAO-B i de la COMT).

 

El tractament és personalitzat en funció de les necessitats dels pacients, sempre monitoritzant tant la seva eficàcia com l’aparició de possibles efectes secundaris.

De manera addicional al tractament pautat amb una rutina horària de preses, existeix l’opció d’emprar tractaments de rescat quan hi ha fluctuacions motores que resulten en períodes "off" d’exacerbació dels símptomes. Aquests poden anar des d’una presa extra de medicació oral estàndard (habitualment una dosi addicional de levodopa oral) fins a una injecció subcutània puntual d’apomorfina (agonista dopaminèrgic que també es pot utilitzar en infusió contínua), apomorfina sublingual (pròximament disponible), o levodopa inhalada, introduïda en els darrers anys.

En el tractament dels símptomes no motors s’utilitzen:

  • Laxants per al restrenyiment
  • Anticolinèrgics per als problemes urinaris
  • Fàrmacs que augmenten la pressió arterial en casos d’hipotensió ortostàtica
  • Antidepressius per a la depressió i l’apatia
  • Anticolinesteràsics per al deteriorament cognitiu i la demència

Els fàrmacs per la malaltia de Parkinson

Los fármacos para la enfermedad de ...

Tractament quirúrgic

Quan el pacient desenvolupa complicacions de les fluctuacions motores refractàries als ajustos farmacològics, es disposa de teràpies complexes.

Neurocirurgia funcional

Neurocirurgia funcional d’estimulació cerebral profunda, habitualment del nucli subtalàmic.

Infusions continues de medicació que parteixen de que la infusió contínua de la medicació evita o minimitza les fluctuacions motores.

Persona amb una infusió intestinal continuada de gel de levodopa

Infusió intestinal contínua de gel de levodopa sí requereix un procediment quirúrgic-endoscòpic (col·locació de tub de gastrostomia).

Persona amb una infusió continua subcutània d'un antagonista dopaminèrgic

Infusió contínua subcutània (amb un perfusor similar al de les infusions contínues d’insulina) d’un agonista dopaminèrgic (apomorfina).

Els tres tractaments (estimulació cerebral profunda, infusió intestinal de levodopa i infusió subcutània d’apomorfina) són similars a indicació i eficàcia si bé amb matisos, encara que no hi ha estudis comparatius dels tres. Breument, si bé la cirurgia té la limitació que no es pot indicar en pacients de més de 70 anys o amb alteracions cognitives o psiquiàtriques actives, sembla ser la més eficaç si el candidat és ben seleccionat.

El tractament quirúrgic actualment es realitza en centres especialitzats i precisa d’una avaluació per part dels experts per confirmar que la persona és candidata per al tractament. Posteriorment, es realitza la cirurgia i es van realitzant ajustos dels paràmetres de l’estimulador fins arribar a un òptim control dels símptomes.

Complicacions del tractament

Els efectes secundaris més freqüents dels fàrmacs són les nàusees (es poden tractar per disminuir-les) i les al·lucinacions en pacients d’edat avançada i/o amb deteriorament cognitiu previ.

La levodopa s’associa a les anomenades complicacions cròniques del tractament com són les fluctuacions motores i discinèsies (moviments involuntaris anormals generalitzats o focals) que ocorren normalment desprès de la presa crònica amb levodopa i fàrmacs que augmenten la biodisponibilitat.

El descontrol d’impulsos és actualment l’efecte advers més preocupant dels agonistes dopaminèrgics. Aquests presenten un risc de 20-30% de descontrol d’impulsos (ludopatia, hipersexualitat, afartaments, compres compulsives), essent el risc més alt en pacients joves i amb història prèvia d’addiccions.

Les nàusees, al·lucinacions i la hipotensió es poden produir amb tots els tractaments  però més amb agonistes que amb levodopa. Els agonistes també poden causar edemes sobretot d’extremitats inferiors i eritromelàlgia (enrogiment cutani, edema, augment de la temperatura i dolor que augmenta amb el moviment i la posició de les extremitats especialment inferiors) en casos extrems, mentre que l’amantadina pot causar livedo reticularis (símptoma de la pell amb decoloració rogenca i blavosa). Els IMAO-B per la seva part poden tenir interacció greu amb determinats fàrmacs (sobretots certs antidepressius) en forma de reacció de tiramina i síndrome serotoninèrgica (conjunt de símptomes causat per un excés de serotonina que influeix en el bon humor, somni alimentació, percepció del dolor, plaer i desig sexual).

Els efectes adversos greus de la cirurgia, tot i ser poc freqüents, menys de l’1%, poden presentar un sagnat cerebral que sol ser al trajecte de la inserció dels elèctrodes. També poden haver-hi certs efectes secundaris com són canvis de comportament que precisen d’un control més estret i ajust de paràmetres durant el seguiment.

Un projecte elaborat conjuntament amb . Aquest enllaç s'obre en una nova pestanya.

Informació documentada per:

Almudena Sánchez Gómez
Ana Cámara Lorenzo
Maria José Martí
Yaroslau Compta Hirnyj

Publicat: 8 juliol de 2019
Actualitzat: 30 juliol de 2025

Les donacions que es poden fer des d'aquesta pàgina web són exclusivament en benefici de l'Hospital Clínic de Barcelona a través de la Fundació Clínic per a la Recerca Biomèdica, i no per a la Fundació BBVA, col·laboradora del projecte PortalClínic.

Subscriu-te

Rep informació cada cop que aquest contingut s'actualitzi.

Gràcies per subscriure-t'hi!

Si es la primera vegada que et subscrius rebrás un mail de confirmació, comprova la teva safata d'entrada.

Hi ha hagut un poblema i no hem pogut enviar les teves dades, si us plau, torna a intentar-ho més tard.