¿Què és el restrenyiment?

Estrenyiment crònic primari

És el més freqüent i s'engloba dins dels trastorns de l'eix intestí-cervell. Tot i que la fisiopatologia no es coneix completament, es considera que els mecanismes implicats són: la hipersensibilitat visceral (major sensibilitat al dolor en els òrgans interns), les alteracions funcionals sensorials i motores, l'alentiment del trànsit del còlon, les alteracions en la percepció central (distorsions en la forma d'interpretar la informació sensorial) i els trastorns funcionals en la defecació.

Segons els símptomes predominants, l'estrenyiment crònic primari es divideix en tres subtipus: estrenyiment crònic funcional, síndrome d'intestí irritable amb estrenyiment i els trastorns funcionals en la defecació.

La definició d'estrenyiment crònic funcional inclou un curs crònic dels símptomes i s'estableix per criteris clínics i després d'haver exclòs causes secundàries. Es deu a alteracions funcionals primàries del còlon i de l'anorrecte i es defineix pels criteris de Roma IV (Taula). Es pot dividir en tres subgrups: 

• Estrenyiment amb trànsit colònic normal. Representa el grup més freqüent (60% dels casos d'ECI). El temps de transport de les femtes al llarg del còlon és normal i es creu que aquests pacients perceben erròniament la freqüència intestinal.
• Estrenyiment amb trànsit colònic lent (TCL) (també anomenat inèrcia colònica). Un 20% dels pacients tenen una reducció en la freqüència de les contraccions colòniques d'amplitud elevada, és a dir, aquelles que impulsen el contingut del còlon durant grans distàncies. Així, el temps que triga el material intestinal a recórrer el còlon està augmentat respecte a la normalitat. En romandre el contingut intestinal més temps en el còlon, s'incrementa l'absorció d' aigua i electròlits, la qual cosa disminueix el volum i les endureix. Aquest efecte determina una dificultat per a l'evacuació i, en alguns casos, la formació de fecalomes (acumulació de femtes dures al recte o el còlon). 
• Trastorn funcional de la defecació.  Es detecta una dificultat per al buidament rectal. En ocasions, això passa en el context d'alteracions neurològiques o lesions medul·lars, o alteracions anatòmiques com el rectocele (bony del recte cap a la paret de la vagina) o l'enterocele (descens de l'intestí prim a la cavitat pèlvica). Tanmateix, en la majoria dels casos no s'objectiva cap alteració estructural o mèdica que ho justifiqui.