El tractament dels trastorns de la conducta alimentària (TCA) es basa en la psicoteràpia, juntament amb la millora en la relació amb l’alimentació i la recuperació de la salut física. Durant la fase activa de la malaltia poden aparèixer complicacions mèdiques agudes, però és important diferenciar-les de les seqüeles físiques que poden persistir un cop la persona s’ha recuperat clínicament i ja no presenta els símptomes actius del TCA.
Els TCA afecten pràcticament tots els òrgans del cos. La desnutrició, els desequilibris hormonals i les conductes purgatives sotmeten l’organisme a un estrès continu, que pot derivar en seqüeles persistents. Segons un estudi publicat a BMJ Medicine, aquestes afectacions són múltiples, afecten gairebé tots els sistemes del cos i algunes poden mantenir-se fins a una dècada després del diagnòstic.
El risc de complicacions greus com diabetis, insuficiència renal, osteoporosi o malalties cardiovasculars és especialment alt durant el primer any després del diagnòstic, sobretot mentre la malaltia està activa. En alguns casos, però, determinades alteracions poden persistir tot i la recuperació clínica, fet que evidencia la necessitat d’un seguiment mèdic prolongat i multidisciplinari.
Un impacte sistèmic: quan tot el cos es veu afectat
Els TCA són malalties que afecten el funcionament global del cos. La manca d’energia obliga l’organisme a prioritzar funcions vitals i a “apagar” sistemes no essencials, generant un efecte en cadena que pot cronificar-se.
A continuació, es detallen les principals seqüeles físiques que poden persistir a llarg termini, fins i tot anys després d’haver superat el trastorn de conducta alimentaria.
Complicacions cardiovasculars
El cor i el sistema circulatori són dels òrgans que més es veuen afectats. Algunes alteracions cardiovasculars apareixen durant la fase activa de la malaltia i acostumen a revertir amb la recuperació nutricional. A llarg termini, un estudi poblacional indica que, cinc anys després del diagnòstic d’un TCA, el risc d’insuficiència cardíaca és 1,8 vegades superior respecte a la població general.
Davant la manca d’energia, el cos activa mecanismes per conservar energia com la disminució del ritme cardíac. Això pot provocar bradicàrdia sinusal (freqüència cardíaca per sota de 60 batecs per minut, i fins i tot de 40) i hipotensió arterial mantinguda. Aquestes alteracions solen millorar amb la recuperació del pes i l’estat nutricional.
Durant la fase activa del trastorn, en persones amb conductes purgatives (vòmits o ús de laxants), hi ha un risc molt elevat d’arrítmies greus degut a la pèrdua important de potassi. Un cop aquestes conductes desapareixen, aquest risc acostuma a reduir-se, tot i que pot persistir un risc cardiovascular més elevat en comparació amb la població general.
Seqüeles òssies i reumatològiques
El sistema esquelètic és un dels més perjudicats, i les seqüeles als ossos solen ser les més persistents, cròniques i, a vegades, irreversibles, especialment si la malaltia es desenvolupa durant l’adolescència.
La inanició i el baix pes aturen la producció d’estrògens i testosterona (hipogonadisme). Com que els estrògens protegeixen l’os, la seva absència, sumada a un nivell elevat de cortisol (hormona de l’estrès) i uns nivells molt baixos d’IGF-1 (factor de creixement), condueix a una descalcificació ràpida.
L’impacte és important, també a llarg termini. El risc de desenvolupar osteoporosi és 6,1 vegades superior cinc anys després de l’inici del diagnòstic. L’afebliment dels ossos fa que el risc de patir fractures per fragilitat sigui 7 vegades superior respecte a una persona sana, i aquest risc augmentat es manté durant més d’una dècada.
Per aquest motiu, no és estrany trobar persones que, anys després de recuperar-se d’una anorèxia, continuen en seguiment reumatològic per osteoporosi residual.
