Un projecte elaborat conjuntament amb . Aquest enllaç s'obre en una nova pestanya.

Diagnòstic dels Trastorns Addictius

Temps de lectura: 2 min
història clínica paper

Entrevista clínica. El diagnòstic d’un trastorn addictiu es realitza, principalment, per mitjà de l’entrevista clínica amb el pacient. Moltes vegades dins aquesta entrevista s’inclou també a familiars o persones properes que poden aportar informació rellevant sobre la persona.  Per tal de confirmar que la persona ha consumit o consumeix la substància se li pregunta sobre el seu patró d’ús en relació a la droga, tant present com passat. 

Anàlisi d'orina

Proves de laboratori. Existeixen certes proves de laboratori que poden ajudar de cara a confirmar el consum de la substància com, per exemple, l’anàlisi d’orina que analitza les restes de la droga consumida. Aquesta tècnica serveix també per detectar recaigudes.

Per tal que l’ús d’una droga es consideri un trastorn addictiu cal, a més, avaluar l’impacte que té en la persona. Existeixen diversos criteris consensuats per experts com:

  • Que el pacient consumeixi més quantitat de la que pretén de manera inicial,  amb sensació de pèrdua de control davant la substància.
  • Que el consum de la droga tingui un impacte negatiu en la vida del pacient (deteriorament de les relacions interpersonals, malestar físic o psicològic, pèrdua de feina, abandonament d’altres activitats com l’oci o l’esport).
  • Que el pacient desenvolupi tolerància (cada cop necessita més quantitat de droga per obtenir els efectes desitjats) i/o dependència física (al deixar de prendre la substància es troba en situació d’abstinència, fet que comporta un risc per a la salut i molt malestar psicològic).
  • Que el consum tingui repercussions en la salut física i/o psicològica de la persona.

Tot i que existeixen proves d’alta sofisticació com, per exemple, proves de neuroimatge (escàners cerebrals i similars) que permeten visualitzar els canvis biològics que s’esdevenen quan es desenvolupa una addicció, és important remarcar que el diagnòstic definitiu és sempre clínic, és a dir, a través de l’entrevista amb el pacient.

Un cop diagnosticada la malaltia, és important avaluar l’impacte que té per a la persona en les diverses àrees de la seva vida, especialment a nivell orgànic, psicològic i social. De nou, aquesta avaluació es basa fonamentalment en l’entrevista amb el pacient i les persones del seu entorn, així com en la realització d’analítiques i altres proves complementàries quan sigui convenient.

Un projecte elaborat conjuntament amb . Aquest enllaç s'obre en una nova pestanya.

Informació documentada per:

Antoni Gual Solé
Clara Oliveras Salvà
Hugo López Pelayo
Magalí Andreu
Mireia Graell Gabriel
Pablo Barrio Giménez
Silvia Mondón

Publicat: 16 de setembre de 2019
Actualitzat: 16 de setembre de 2019

Subscriu-te

Rep informació cada cop que aquest contingut s'actualitzi.

Gràcies per subscriure-t'hi!

Si es la primera vegada que et subscrius rebrás un mail de confirmació, comprova la teva safata d'entrada.

Hi ha hagut un poblema i no hem pogut enviar les teves dades, si us plau, torna a intentar-ho més tard.