Viure amb un Trastorn Addictiu

L’abstinència. És probablement el “millor medicament”, ja que quan s’assoleix millora substancialment la qualitat de vida en els diferents àmbits de la persona: laboral, personal, familiar i social.

Seguir de forma correcta el tractament mèdic. Prendre malament els medicaments o abandonar-los per iniciativa pròpia comporta el risc de trobar-se malament o de tenir una recaiguda. Malgrat tot això, si no s'està prenent de forma correcta la medicació o hi ha dubtes sobre si cal prendre algun fàrmac, el millor que es pot fer és ser sincer amb el professional de referència i comentar-li, perquè és una manera de trobar una solució segura i evitar possibles confusions i efectes no desitjats d’alguns fàrmacs.

Evitar situacions de risc. Les situacions, persones i llocs que s’associen amb el consum són perilloses de cara a una possible recaiguda. Per això, cal estar atent, observar i protegir-se per prevenir aquestes situacions o preparar respostes per abordar-les en cas de que no es puguin evitar. Un exemple seria anar al bar per un consumidor d’alcohol o sortir de festa amb el grup d’amics consumidors de cocaïna.

Dormir les hores necessàries. Descansar és molt important per trobar-se bé, tenir energia i mantenir  hàbits saludables. Cada persona, en funció de la seva edat i situació personal, té unes necessitats diferents de son i descans. Una correcta higiene del son és indispensable per tenir bona qualitat de vida. Per exemple, mantenir rutines en els horaris d’anar a dormir i d’aixecar-se.

Menjar de forma equilibrada. Cuidar els hàbits d’alimentació és especialment important en aquests pacients, ja que sovint segueixen hàbits poc saludables.  

Autoobservar-se. Una correcta autoobservació és la millor manera de prevenir recaigudes. Fixar-se en si un està més irritable, cansat o ansiós, i en quines situacions es dona pot donar pistes de si s’està en risc de tenir una recaiguda. Per tant, l’autoconeixença és indispensable per protegir-se i cuidar-se. I l’observació de les persones properes també és important de cara a la prevenció.

No consumir altres tòxics. El consum d’altres tòxics, encara que mai s’hagi consumit o que no s’hagi abusat en el passat,  és un factor de risc de cara a una recaiguda. Està demostrat que consumir, encara que sigui en una única ocasió, augmenta les possibilitats de recaure en l’addicció, ja que s’activa la petjada que el tòxic ha creat en el cervell i poden reaparèixer les ganes de consumir.

Vigilar amb el cafè, te i coles. Els efectes del cafè sobre la son (insomni) duren, aproximadament, vuit hores. Per tant, és recomanable no prendre cafè a partir de les quatre de la tarda. I en cap cas està recomanat consumir més de 3 o 4 cafès (o dosis de cafeïna) diaris. Cal vigilar la cafeïna que contenen begudes com les coles i preparats energètics.

Fugir de l'estrès. Intentar reservar temps diari per a un mateix i realitzar activitats agradables, sempre de forma relaxada. Practicar alguna activitat que ajudi a rebaixar la tensió (exercici físic moderat, lectura, pintura), així com tractar de relativitzar els problemes.

Escoltar a persones de confiança. Buscar, entre els familiars o amics, algú que pugui actuar com a punt de referència. Normalment, aquelles persones que conviuen amb persones amb una addicció poden detectar una situació de risc de forma més clara. Si aquesta persona fa comentaris d’alerta és important tenir-ho en compte, encara que un mateix a vegades no en sigui conscient, i demanar ajuda professional en cas de dubte.

Acceptar la malaltia i intentar aprendre a conviure-hi. Negar la malaltia no fa més que empitjorar-la. Cal ser conscient que una persona que ha tingut una addicció sempre pot tenir una recaiguda, acceptar aquest risc és la millor manera de prevenir-lo.

No tenir tòxics a l’abast a casa ni objectes relacionats amb el consum. Amb les drogues legalitzades això pot ser més complicat que amb les il·legals. Per exemple, per a una persona amb una addicció a l’alcohol tenir vi o cervesa a la nevera de casa o tenir un armariet amb destil·lats no facilita l’abstinència. O per un fumador, tenir encenedors i cendrers a la vista no serà d’ajut de cara al tractament.

El familiar ha d’intentar evitar les converses i discussions quan el pacient està intoxicat atès que l’estat en què es troba suposa una dificultat per valorar de forma objectiva la realitat i només farà que augmentar el malestar del pacient i del familiar. És convenient posposar les converses i decisions importants per a moments de més estabilitat.

Si hi ha situacions que poden suposar un risc per al pacient o als altres, cal trucar als serveis d'emergència abans d'intentar insistir amb qualsevol altra mesura.

Escoltar al pacient, preguntar-li com està, encara que la resposta sembli obvia o que es tingui la sensació de que no en vol parlar. A vegades, només és necessari trobar el moment per crear un clima càlid i, així, la persona pot obrir-se i poder expressar-se si alguna cosa no va bé. Millor preguntar sempre en positiu i de forma oberta: Com estàs? Com va?. En canvi, interrogar sobre el consum acostuma a generar desconfiança i tensió. Has begut? Tens ganes de consumir? No hauràs tornat a fumar? Són exemples de preguntes que provoquen tensió i distanciament.

Dialogar. S’ha de recordar que una persona amb una addicció té un trastorn i que no actua amb ganes de fer mal o per vici, sinó perquè és addicte. Això pot ajudar a descarregar de culpes i responsabilitats al familiar, i a rebaixar la ira o frustració que pot sentir freqüentment un familiar que es veu afectat i involucrat en tota la problemàtica del pacient. Aquesta visió també ajuda a poder comunicar-se amb el familiar amb una addicció, entendre una mica pel que està passant i poder fer costat des d’una posició més sana per a tota la família.

Acceptació. Un pacient amb una addicció és un pacient crònic, que necessita un tractament mèdic i psicològic de llarga durada i, sovint, un seguiment de per vida. És normal que la família, sobretot si comparteixen casa, es vegi molt afectada pel trastorn. Animar al pacient a seguir amb l’abstinència, donar suport amb tot el que es pugui i cuidar-se individualment pot ajudar a un millor ambient familiar. Acceptar tot el que el trastorn comporta pot ajudar a viure-ho amb menys resistència i a preveure possibles entrebancs per posar-hi remei el més aviat possible.