La diabetis tipus 1 és una malaltia autoimmune que es caracteritza per un augment dels nivells de sucre a la sang a causa de que el pàncrees no produeix insulina. El propi sistema immunitari o de defensa de l'organisme inactiva la part del pàncrees que produeix la insulina. 

La diabetis tipus 1 representa un 5%-10% de tots els casos de diabetis. Cal remarcar que és una de les malalties cròniques més freqüents a la infància. S'inicia en nens i adults joves, d'aquí la seva antiga denominación de "diabetis juvenil". L’edat d’inici més freqüent és entre els  11-14 anys. També és possible, encara que menys freqüent, que aquest tipus de diabetis s'iniciï a partir dels 40 anys. Es poden consultar les característiques del tractaments en edats inferiors als 18 anys a la web de l’Hospital Sant Joan de Déu, l’hospital pediàtric de la nostra àrea sanitària.  

La causa de la diabetis tipus 1 encara és desconeguda, tot i que els factors genètics i ambientals tenen una gran influència. El risc de desenvolupar diabetis mellitus tipus 1 és baix (1 de cada 10.000 persones l'any) i presenten més risc:
 

Home i dona

Els germans de persones que tenen diabetis tipus 1.

Família composta per un pare, una mare i una nena

Els fills, el pare o la mare dels quals, tenen diabetis tipus 1. Si tots dos, el pare i la mare, tenen diabetis, el risc és superior. 

Els símptomes inicials pels quals les persones consulten al metge i que estan associats a tenir els nivells de sucre alts són: 

Persona amb ganes d'orinar al costat de l'WC

Moltes ganes d’orinar (poliúria)

Persona bevent un got d'aigua de peu

Molta set (polidípsia)

Persona menjant a la taula

Molta gana (polifàgia)

Bàscula amb una fletxa cap avall indicant un pèrdua de pes

Pèrdua de pes

Home cansat, suant

Altres símptomes menys freqüents són el cansament, les rampes a les cames i la somnolència

Totes les persones amb diabetis tipus 1 saben que tenen aquesta malaltia, és a dir, estan diagnosticades, perquè els símptomes són molt clars i  consulten al metge, amb la qual cosa es pot fer el diagnòstic i iniciar el tractament.

El diagnòstic de la diabetis es fa mitjançant una analítica de sang per conèixer quins són els valors de sucre (glucosa) en la sang. Els valors normals de glucosa en la sang oscil·len entre 70 i 100 mg/dl.

Si el resultat de l'analítica es correspon a una de les següents situacions, indica que la persona té diabetis:

  • En dejú, igual o superiors a 126 mg/dL, en dues determinacions.
  • A qualsevol hora del dia, valors iguals o superiors a 200 mg/dL acompanyats de símptomes característics, com són tenir, amb freqüència, moltes ganes d'orinar i molta set.
  • Hemoglobina glicosilada (HbA1c) igual o superior a 6,5%. 

Les persones amb diabetis tipus 1 han d'injectar-se insulina per poder viure, monitorar la glucosa i seguir un plan d'alimentació equilibrat

Hi ha 2 sistemes de tractament amb insulina:

  • Múltiples dosis d'insulina:
    • Insulina ràpida que s'administra abans dels àpats (entre 3 – 4vegades al dia).
    • Insulina lenta per cobrir les necessitats basals de l'organisme (1-2 vegades al dia).
  • Sistemes Automàtics d’Administració d’Insulina (AID). Consisteix a administrar insulina a través d'un sistema d'infusió continua subcutània d'insulina (bomba d'insulina)

Hi ha diversos tipus d'insulines que es diferencien pel temps que tarden a actuar o pel temps d'inici d'acció i per la durada de l'efecte. Segons les necessitats es recomana injectar:

  • Ultrarràpida (Anàlegs d'insulina ràpida)
  • Regulars (Insulina humana d'acció ràpida)
  • Intermèdies (NPH i NPL)
  • Lentes (Anàlegs d'insulina lenta)
  • Mescles d'insulina ràpida i intermèdia. El primer nombre significa el percentatge de ràpida, i el segon, la proporció d'intermèdia.
  • Mescles d'insulina ultrarràpida i intermèdia a diferents proporcions.

Hi ha diverses marques, tant de cada tipus d'insulina com d'instruments d'administració.L'equip mèdic li indicarà el tipus d'insulina, la marca comercial, les unitats que haurà d'injectar-se, el temps recomanat entre la injecció i l'inici de l'àpat i les zones de punció més recomanables en cada cas.

La insulina només es pot administrar a través d'injeccions, però s'estan investigant noves formes d'administració. En funció de cada persona i situació s'aconsella un instrument o un altre:

La insulina s’injecta en el teixit subcutani. Pot injectar-se en les zones indicades. És necessari canviar la zona per evitar, amb els anys, hipertròfies o enduriments que poden provocar que la insulina no actuï bé. Les zones de punció són: 

  • Braços. La insulina ha d'injectar-se en la zona externa del quadrant superior lateral, i deixar 4 dits des de l'espatlla.
  • Cuixes. La insulina ha d'injectar-se en la zona del quadrant superior extern i lateral.
  • Abdomen. Es pot utilitzar la zona abdominal i s’ha de deixar dos dits al voltant del melic.
  • Natges. Hi ha abundant teixit subcutani tant en els adults com en els nens i, per tant, les injeccions són molt segures. S'ha d'injectar almenys a 10 centímetres sota de l'os del maluc.
Xeringa

Injecció

Injecció d'insulina

bolígrafs d'un sol ús

Bomba d'insulina

Infusors d'insulina

Totes les agulles estan preparades per a un sol ús, però tot i les recomanacions del seu recanvi després de cada punxada, la seva reutilització és freqüent. Sempre s'ha de valorar l'edat del pacient i el nombre de punxades al dia. En cap cas s'haurien de reutilitzar les agulles més de 3 vegades. Una persona que reutilitza les agulles té un 30% més de risc de tenir hipertròfies.

Actualment, al mercat espanyol existeixen agulles amb longitud variable, que oscil·la entre:

  • 4, 5, 6 mm per a plomes
  • 8 mm per a xeringues

Valorar la longitud de l'agulla, la zona d'injecció i la tècnica d'administració d'insulina són punts clau per assegurar l'absorció subcutània de la insulina.
El gruix subcutani pot variar segons les zones d'injecció (abdomen, cuixa, natja o braç), el sexe del pacient, l'índex de massa corporal i la morfologia i distribució del greix abdominal.

S'han realitzat diferents estudis que han demostrat que les agulles més curtes de 4 o 5 mm són vàlides per a totes les persones.
La tècnica d'administració d'insulina amb o sense plec, en angle de 90° o 45° ha de personalitzar-se per aconseguir una correcta absorció de la insulina.

  • Lipohipertròfies. Inflor del teixit cel·lular subcutani que apareix a causa de les repetides injeccions a la mateixa zona durant molt de temps. Hi ha factors que predisposen la seva aparició com són: la insulina injectada, els microtraumatismes repetits en les zones d'injecció i la reutilització de les agulles. La prevalença és al voltant del 30-51%. La seva presència repercuteix de manera negativa en el control metabòlic, ja que produeix una absorció erràtica de la insulina, a més de requerir augmentar les dosis d'insulina. Per aquest motiu, s'ha de preveure des de l'inici una rotació correcta i sistematitzada de les zones d'injecció i no reutilitzar les agulles.
  • Lipoatròfies. Pèrdua del teixit subcutani a les zones de punció. La seva aparició es deu a una reacció de tipus immunològic produïda per la mateixa insulina. Amb les noves insulines la seva prevalença és baixa.
  • Infeccions. Poc freqüents amb la utilització de les plomes o xeringues. Una bona higiene resulta suficient per prevenir infeccions. En canvi representa un risc important en persones que utilitzen sistemes d'infusió contínua d'insulina, a qui se'ls recomana extremar les mesures d'higiene i utilitzar substàncies antisèptiques a les zones on és col·locarà la cànula. 

En general, totes les persones, amb diabetis o sense ella, haurien de seguir un pla d'alimentació sa, equilibrat i variat. El pla d'alimentació s'ha de personalitzar segons l'edat, l'activitat física, els horaris, el pes corporal i les preferències de cada persona.

L'activitat física adaptada a les possibilitats de cada persona i practicada d'una manera regular pot contribuir de manera molt positiva a controlar bé la diabetis, a reduir els factors de risc vascular (obesitat, colesterol...) i influir de manera positiva en la sensació de benestar físic i mental. En el cas de la diabetis tipus 1, l'exercici és senzillament recomanable per mantenir un bon estat físic.  Alguns consells: 

ABANS DURANT DESPRÉS
Comprovar la glucosa i actuar segons el pactat amb el seu equip mèdic

Portar sempre hidrats de carboni d'absorció ràpida per a solucionar una possible hipoglucèmia.

Si va acompanyat és recomanable informar quina ha de ser l'actuació davant d'una hipoglucèmia greu.

Comprovar la glucosa.
Si s'administra insulina prèvia a l'exercici pot:
- Reduir la dosi prèvia
- Augmentar la ingesta d'aliments rics en hidrats de carboni.
Fer una hidratació correcta. En el cas d'exercici perllongats disminuir la dosis d'insulina posterior o augmentar la ingesta d'aliments rics en hidrats de carboni.

Guia Clínica Professional: Diabetis DM1 i Esport

La col·laboració entre la persona amb diabetis i la família i l'equip de salut és imprescindible per optimitzar el tractament i, al mateix temps, per poder-lo integrar en la seva activitat quotidiana d'hàbits dietètics, horaris i activitat habitual.

L'educació terapèutica en diabetis és un procés d'aprenentatge que facilita els coneixements i les habilitats necessàries a les persones amb diabetis, i a la família, per poder prendre decisions diàries sobre el tractament.

En els darrers anys, els avanços tecnològics han comportat canvis importants en els tractament de les persones amb diabetis, sobretot en relació als infusors d’insulina.  

Els sistemes d'infusió subcutània contínua d'insulina (ISCI o més coneguts com a bombes d’insulina)  que permeten la infusió d'insulina per via subcutània de manera contínua, han incorporat millores notables que han evolucionat aquests sistemas cap a sistemes automàtics d’administració d’insulina (AID), també anomenats sistemes híbrids de pàncrees artificial. 

Aquesta infusió es realitza a través d'un catèter que s'insereix sota la pell del pacient, i que s'ha de canviar cada 2 a 7 dies, segons el tipus de catèter, per evitar la infecció i/o la saturació del teixit subcutani. Hi ha cànules per infusors de 6, 9 mm per a injecció en angle de 90°, i de 13 i 17 mm per a injecció en angle de 45°.

Les persones amb diabetis tipus 1 que segueixen un tractament amb múltiples dosis d’insulina (MDI) i no aconsegueixen un bon control metabòlic, poden ser candidates a iniciar la teràpia amb un sistema automàtic d’administració d’insulina (AID).

Aquest sistema està format per: 

  • Un infusor d’insulina (bomba). Un infusor permet la infusió subcutània contínua d'insulina (ISCI). Aquesta infusió es realitza a través d'un catèter que s'insereix sota la pell del pacient. 
  • Un monitor continu de glucosa (sensor). 
  • Un algoritme de control que està incorporat a l’infusor o a l’App de gestió al telèfon mòbil i que ajusta l’administració d’insulina en funció dels nivells de glucosa detectats pel sensor. 

Com funciona el sistema?

L’infusor d’insulina utilitza un anàleg d’insulina d’acció ràpida que se subministra, principalment, de dues formes: manual i automàtica.

Mode manual:  

  • Insulina basal. En mode manual, la bomba administra una quantitat constant d’insulina programada prèviament pel professional de la salut. Quan s’activa el mode automàtic, aquesta administració s’ajusta de manera contínua segons les dades proporcionades pel sensor.  
  • Bolus d’insulina.: Ll’usuari s’ha d’administrar un bolus d’insulina abans dels àpats, tenint en compte: 
    • La quantitat d’hidrats de carboni (HC) del menjar. 
    • El nivell de glucosa en aquell moment. 
    • La previsió d’activitat física. 

Mode automàtic 

  • Insulina basal automàtica. L'infusor d'insulina, mitjançant el seu algoritme, administra automàticament la insulina basal que el cos necessita. Aquesta administració es basa en els nivells de glucosa mesurats pel sensor, amb l'objectiu de   mantenir els nivells de glucosa dins dels valors recomanats. Cada 5 minuts, el sistema realitza una re avaluació per ajustar la insulina segons sigui necessari. Si la glucosa supera un llindar determinat i la insulina basal automàtica ha arribat al seu límit màxim, el sistema pot administrar petits bolus autocorrectors per ajudar a reduir els nivells de glucosa en ascens. Existeixen diferents sistemes en el mercat i cada un d’ells té les seves particularitats.  
  • Bolus d'insulina (Bolus Wizard). Abans de cada menjar, haurà d'administrar un bolus d'insulina, indicant prèviament la quantitat d'hidrats de carboni (HdC) que consumirà. 

Consells per prevenir i tractar les irritacions i/o infeccions en el lloc de la injecció en pacients amb AID

  • Extremar les mesures higièniques durant el procés d'inserció del catèter.
  • Canviar l'agulla entre 2 i 7 dies, depenent del tipus de catèter.
  • Observar diàriament qualsevol anomalia, envermelliment, irritació o dolor a la zona de la injecció. Si, tot i la prevenció, aquests signes apareixen:
    • Canviar el catèter i la zona d'injecció.
    • Contactar amb l'equip mèdic per a un possible tractament. S'ha de recordar que pot provocar hiperglucèmia encara que es faci tot de manera correcta.

Hipoglucèmia en pacients amb AID: prevenció i consells

Els sistemes AID estan dissenyats per reduir el risc d’hipoglucèmia, ja que poden suspendre o reduir l’administració d’insulina abans que el nivell de glucosa descendeixi massa. 

No obstant això, encara poden produir-se hipoglucèmies si hi ha insulina activa en excés, sobretot després d’un bolus o activitat física intensa. 

Els episodis d’hipoglucèmia generalment requereixen menys hidrats de carboni (HdC) per corregir-se en comparació amb la teràpia convencional (plomes d’insulina), ja que la bomba ja ha reduït la insulina. 

Segons els nivells de glucosa, les recomanacions generals d'ingesta d'HdC són: 

  • Entre 72-108 mg/dL amb descens lent → 4-5 g d'HdC ràpids  

  • Entre 72-108 mg/dL amb descens ràpid → 8-10 g d’HdC ràpids  

  • Menys de 70 mg/dL → 8-10 g d'HdC ràpids  

  • Menys de 70 mg/dL i hi ha un bolus recent (<2h), exercici o alcohol → 15g d’HdC ràpids

Alguns exemples d'HdC ràpids són: sucs de fruites, refrescos i gels de glucosa.

Cal evitar la sobrecorrecció. És a dir, esperar 15 minuts (si es comprova amb glucèmia capil·lar) o bé 30 minuts (si es compara amb valor del sensor) abans de prendre més HdC per evitar pujades brusques de glucosa i efectes rebot. 

Consells per a familiars i/o amics davant d'una hipoglucèmia greu

L’hipoglucèmia greu es produeix quan la persona amb diabetis perd el coneixement o no és capaç de tractar la hipoglucèmia per si mateixa, necessitant ajuda externa.  

Si això passa, cal actuar de la següent manera: 

1. Si la persona està inconscient o no pot empassar: 

  • NO li doni res per la boca, ja que podria ennuegar-se. 

  • Posi-la de costat per evitar ennuegaments. 

  • Administri glucagó immediatament. Normalment es guarda a la nevera. Existeix una presentació de glucagó nasal en el mercat finançada per a població pediàtrica. Aquesta presentació no requereix reconstitució del fàrmac ni conservació en nevera. 

2. A continuació:  

  • Desconnecti la bomba d’insulina.

  • Retiri l’infusor de la cànula. 

  • Si no sap com fer-ho, arrenqui l’apòsit blanc (com si fos una tireta). 

3. Quan la persona recuperi la consciència: 

  • Donar-li un suc de fruita o glucosa ràpida per estabilitzar la glucosa. 

  • Contactar amb el seu equip mèdic per informar de l’episodi. 

  • Si no es recupera ràpidament o la situació és greu, truqui al telèfon d’emergències (112). 

Què fer per prevenir i/o tractar la hiperglucèmia en pacients amb AID

Es considera hiperglucèmia quan els valors de sucre estan per sobre de 250 mg/dl. Per prevenir que els nivells de sucre pugin (hiperglucèmia), es recomana:   

  • Vigilar i/o detectar precoçment qualsevol obstrucció en la infusió de la insulina: bombolles d'aire, obstrucció del catèter/agulla ...
  • Controlar l'aportació d'hidrats de carboni dels menjars. Si vol menjar més racions, haurà d'adaptar el bolus d'insulina.
  • Si realitza menys exercici físic, serà el sistema el que reguli, però si persisteix, valori un bolus wizard amb 0gr d’HC. 
  • Recordar que qualsevol infecció pot provocar una hiperglucèmia important encara que es faci tot bé.

Si, tot i la prevenció, s'observen valors superiors a 250 mg/dl abans dels àpats o mitjanit

  • Mirar sempre l'acetona en sang o orina. Si és negativa, provi d’ administrar amb la bomba un bolus corrector d’insulina extra amb 0 grams HC. Si és positiva, canvi el catèter o cànula i valori posar un bolus manual, utilitzant el bolus wizard. Per a ficar un bolus manual hauria de sortir del mode automàtic. 
  • Comprovar si el sistema d'infusió funciona correctament. Si s'observen bombolles, fer un purgat o canviar l'agulla.
  • Si en 2 hores els valors segueixen sent majors de 250 mg/dl o no han baixat respecte als anteriors, canvií el catèter o cànula.
  • Si en 1-2 hores els valors segueixen sent majors de 250mg/dl ha d’administrar anàlegs d’insulina ràpida (la mateixa insulina que s’utilitza per carregar la bomba) amb boli o xeringa i passar a mode manual.    
  • Si al cap d'1 o 2 hores la glucèmia es manté alta, la cetona és positiva i s'han realitzat les indicacions prèvies, trucar al seu equip mèdic.
  • Si malgrat aquestes mesures la glucèmia no baixa i presenta nàusees o vòmits, acudeixi a l’hospital més proper. 

Informació documentada per:

Publicat: 20 febrer de 2018
Actualitzat: 14 maig de 2026

Les donacions que es poden fer des d'aquesta pàgina web són exclusivament en benefici de l'Hospital Clínic de Barcelona a través de la Fundació Clínic per a la Recerca Biomèdica, i no per a la Fundació BBVA, col·laboradora del projecte PortalClínic.

Subscriu-te

Rep informació cada cop que aquest contingut s'actualitzi.

Gràcies per subscriure-t'hi!

Si es la primera vegada que et subscrius rebrás un mail de confirmació, comprova la teva safata d'entrada.

Hi ha hagut un poblema i no hem pogut enviar les teves dades, si us plau, torna a intentar-ho més tard.