Diagnòstic de l'Esclerosi Múltiple

El diagnòstic és clínic i no existeix cap prova que, per si sola i de manera aïllada, permeti establir el diagnòstic d'esclerosi múltiple. Per aquest motiu, s'utilitzen uns criteris, anomenats criteris de McDonald, que inclouen:

• Manifestacions clíniques indicatives d'una lesió desmielinitzant.
• Presència de lesions en la Ressonància Magnètica (RM), que han de complir una serie de característiques establertes.
• Exclusió d'altres situacions que poden produir un quadre clínic similar.

En conjunt, els criteris permeten definir que hi ha dues àrees diferents del sistema nerviós central (SNC) afectades i en dos moments diferents. És a dir, l'existència d'afectació en distintes zones del SNC (disseminació en l'espai) i en diferents moments durant l'evolució de la malaltia (disseminació en el temps), que és el que caracteritza la malaltia.

Els criteris estan establerts per a diagnosticar aquells pacients que presenten símptomes suggestius de desmielinització, i per tant hi ha sospita de la malaltia, i no per a diferenciar la malaltia d'altres processos neurològics.

Per això, el diagnòstic requereix:

• Interrogatori clínic dirigit (anamnesi), per recollir informació que permeti determinar si els símptomes del pacient són compatibles amb aquesta malaltia.
• Exploració neurològica, que permet detectar alteracions que afectin aquestes àrees.
• Avaluar i interpretar el resultat de la ressonància magnètica (RM) en el context clínic de cada pacient. Això és important, ja que les lesions que s'hi poden observar no són específiques; tanmateix, segons la seva localització, mida i distribució, poden ser altament suggestives. Així, la RM és útil per demostrar l'existència de lesions múltiples, indicatives de disseminació en l'espai, i també per descartar altres malalties i processos.

És important que sigui un neuròleg, i a poder ser familiaritzat amb la malaltia, qui apliqui els criteris i realitzi el diagnòstic d'esclerosi múltiple.