Un projecte elaborat conjuntament amb . Aquest enllaç s'obre en una nova pestanya.

Què és l’Ansietat?

Temps de lectura: 9 min

L’ansietat és una emoció que tothom ha experimentat en algun moment i que ajuda a l’organisme a preparar-se per fer alguna cosa important. L’ansietat produeix una reacció psicofisiològica d’activació intensa del sistema nerviós central i de tot l’organisme. Apareix quan s’ha d’actuar en una situació que demana un esforç intens o sostingut i serveix per activar i fer front a una amenaça o perill que està passant al present o que passarà en el futur.

Per tant, l’ansietat provoca canvis en diferents sistemes del cos (activant-los) que es preparen per actuar i ajuden a respondre de manera ràpida.

L’ansietat és una reacció normal i saludable en la majoria dels casos. Per exemple, quan s’afronta una entrevista de feina o un examen pot resultar útil perquè posa en “alerta”. Es poden notar algunes sensacions físiques (com que el cor va més ràpid o tenir la boca seca) que disminueixen al llarg de l’entrevista o de l’examen. Fins i tot, abans de l’entrevista o de l’examen es poden notar aquestes sensacions i tenir alguns pensaments (com que l’entrevistador pot ser molt dur o que les preguntes serán molt difícils).

Tenir en compte que l’ansietat és una emoció normal és un aspecte important per aquells que la tenen, ja que l’objectiu no pot ser eliminar-la, sinó aprendre a tolerar-la i gestionar-la.

Què són els Trastorns d’Ansietat?

Els trastorns d’ansietat es caracteritzen per presentar una por o ansietat intensa i/o una preocupació excessiva. Aquests trastorns generen un important malestar i afecten el funcionament habitual de la persona tingui l’edat que tingui (ja sigui de cara a la relació amb la família o amistats, o en el rendiment a l’escola o a la feina). En funció de quin sigui el focus principal de la por i/o la preocupació es parla d’un trastorn o d’un altre.

  • Trastorn d’ansietat per separació. En aquest tipus de trastorn l'infant té una por intensa a separar-se de les persones que el cuiden per temor a que els passi res i no tornar-les a veure. Per exemple, quan un infant es posa molt neguitós cada cop que la mare ha de marxar de casa, tot i quedar-se amb el pare. Es posa a plorar i a cridar i diu que a la mare li pot passar alguna cosa dolenta pel carrer o tenir un accident. Ara, accepta anar a l’escola, però l’han de treure del menjador escolar i han de ser molt puntuals quan el van a recollir a la sortida. Només sentir a parlar de les colònies de l’escola es posa a plorar.
  • Fòbia específica. Quan una persona té una por intensa a un objecte o situació (injeccions, avió, alçades, insectes, etc.). Si la persona té por intensa a situacions socials (mantenir una conversa, ser observat o actuar davant d’altres persones, etc), s'anomena trastorn d'ansietat social (o fòbia social). Un exemple de fòbia específica seria, per exemple, quan a una persona li fan por les altures, es posa molt nerviosa, tremola i nota com si es maregés. Un cas de trastorn d'ansietat social seria quan una persona se sent molt nerviosa quan parla amb altres persones. Té por de fer alguna cosa que li deixi en ridícul i que els altres pensin coses negatives sobre ella. En aquestes situacions la persona sol posar-se vermella i en adonar d'això encara se sent pitjor.
  • Trastorn de pànic. L’atac de pànic es defineix com un episodi d’ansietat sobtat i intens que s’acompanya de sensacions físiques desagradables (palpitacions, sensació d’ofec, marejos...) i de pensaments que acostumen a ser catastròfics (por a perdre el control o a morir, entre d’altres). Amb freqüència, el trastorn de pànic es dona de manera conjunta amb l’agorafòbia. Seria el cas d'una persona que nota malestar i ansietat en situacions en les que pensa que es pot arribar a desmaiar, quan va en el metro, l'autobús, en carrers cèntrics, amb molta gent el que l'obliga a no agafar el transport públic i a necessitar anar sempre acompanyada.
  • L’Agorafòbia. La persona té de forma habitual por de sentir sensacions d'ansietat (que el cor li vagi ràpid o de suar molt) quan està en algunes situacions, per si no pot anar-se'n o demanar ajuda si ho necessita. A conseqüència d'això, la persona sol evitar aquestes situacions com agafar el transport públic, anar a un concert o a un restaurant. Seria el cas, per exemple, d'una persona que nota molt malestar i ansietat perquè pensa que es pot arribar a desmaiar quan puja al metro o l'autobús el que l'obliga a baixar-se abans d'arribar a la parada. Al final opta per no agafar el transport públic. Té una sensació similar quan es va de compres o per la ciutat on hi ha multitud de gent.
  • Trastorn d’ansietat generalitzada. Quan una persona es preocupa tot el temps per diverses coses del dia a dia (per exemple, per l’escola, la feina o per la salut dels seus fills), fins al punt que aquestes preocupacions afecten la son, la capacitat de concentració o la persona se sent molt tensa o fatigada. Seria el cas d’una persona que sempre ha estat molt patidora en què des de petita sempre s’ha mostrat preocupada per si els seus pares anaven bé de diners o si es moririen. I que des de que ha començat a estudiar l’ESO les preocupacions han anat a més. Sobretot es preocupa per si podrà aprovar i passar de curs i també per si els seus amics el deixaran de costat quan els diu alguna cosa inconvenient. Tot això fa que li costi dormir i estigui en una constant tensió, també té dies en els que li fa mal el cap i li venen mals de panxa.

Una mateixa persona pot tenir diversos trastorns d’ansietat al mateix temps i no és estrany que tingui altres trastorns de l’àmbit de la salut mental (com la depressió, o problemes amb l’abús d’algunes substàncies com l’alcohol).

Funcionament de l’ansietat

Quan es parla de com funciona un trastorn d’ansietat és útil fer-ho a través d’un cercle viciós, és a dir, un funcionament que per si mateix tendeix a mantenir-se i fer-se més fort.

A grans trets, quan una persona té símptomes d’ansietat nota algunes sensacions físiques desagradables com palpitacions o marejos. Això passa perquè les situacions de perill (real o imaginari) produeixen reaccions a nivell cerebral i hormonal que activen el cos com si fossin una alarma antiincendis: quan es detecta una possible amenaça, tota l’atenció de la persona es dirigeix cap a aquesta situació per fugir del perill i sobreviure.

Així, la persona respira més fort (per disposar de més oxigen), el cor batega més ràpid (per fer arribar més sang als músculs i al cervell i tenir més glucosa i oxigen), els músculs es tensen (per estar més preparats per fugir o defensar-se), els porus de la pell es tanquen (per protegir-la de possibles lesions), etc. Paral·lelament, s’envia informació de l’alarma a d’altres glàndules del cos per tal que alliberin unes hormones (glucocorticoides) que tenen un efecte antiinflamatori en els teixits i òrgans, per evitar dany físic. Així, el cos se sent com una olla a pressió.

Un cop passa el perill o si es té èxit a l’hora d’afrontar-lo, o si simplement la persona se n’adona que no hi ha cap amenaça real, l’alarma a nivell cerebral es va desactivant, el sistema nerviós es reequilibra i la por o ansietat van minvant.

Però també pot passar que, de vegades, no se sàpiga quin és el perill concret o d’on ve. Llavors, l’atenció es fixa molt en les sensacions corporals desagradables el que probablement fa que el ritme cardíac i respiratori augmentin encara més fins al punt que costi respirar. L’augment d’aquestes sensacions també incrementa els pensaments negatius. Si tot això acostuma a passar quan, per exemple, s’està agafant l’ascensor, és probable que en algun moment es decideixi no agafar-lo més (evitació) o es faci només quan són ascensors nous o es va acompanyat d’alguna persona de l’entorn proper (conducta de seguretat).

En aquest exemple es pot observar com l’evitació i l’ús de conductes de seguretat (aquells “trucs” que la persona utilitza per poder afrontar les situacions temudes) ajuden a que el trastorn es mantingui, ja que no permeten comprovar que els pensaments negatius (“l’ascensor s’espatllarà i tindré problemes per respirar”) no són encertats, i la persona pot pensar que s’ha salvat gràcies a aquestes conductes d’evitació o de seguretat.

En determinades persones, sobretot si han estat sotmeses a períodes intensos de sobrecàrrega emocional i amenaça en determinats períodes del desenvolupament, o si són vulnerables a l’ansietat, les respostes de por/ansietat poden aparèixer de manera continuada a conseqüència d’una hipersensibilització dels circuits cerebrals de l’alerta o d’una resposta lenta en el restabliment de l’equilibri un cop desapareguda l’amenaça.

A més, la repetició de les respostes d’evitació poden també afectar el funcionament habitual del dia a dia de la persona i disminuir la seva llibertat i autonomia. És quan l’ansietat i la por es tornen patològiques i conformen un trastorn. A més a més, la freqüent activació de les estructures hormonals implicades pot tornar-se perjudicial per al propi cos, doncs la presència contínua de glucocorticoides en sang  pot  afectar la resta de teixits i vísceres de l’organisme i generar desordres físics, molèsties o dolor en diferents sistemes, així com també depressió o fatiga.

A quantes persones afecten els Trastorns d’Ansietat?

Els trastorns d’ansietat constitueixen un dels grups de trastorns mentals més freqüents. Les xifres poden variar en funció dels paràmetres que es tenen en compte, però hi ha cert consens en considerar que 1 de cada 5 persones tindrà un trastorn d’ansietat al llarg de la vida. En el cas dels infants i els adolescents aquesta xifra estaria al voltant de 6 de cada 100.

El nombre de persones afectades també varia en funció del trastorn, per exemple les fòbies específiques són el trastorn més freqüent dins dels trastorns d’ansietat.

Tradicionalment, s’ha considerat que les dones tenen un major risc que els homes a tenir un trastorn d’ansietat, però les xifres varien en funció del trastorn del que es tracta i de l’edat. Per exemple, quan es parla de trastorn d’ansietat social la presència entre homes i dones està més igualada, i en nens i adolescents la diferència entre els gèneres no és tan marcada com a l’edat adulta.

D’altra banda, hi ha diversos estudis que indiquen que les persones amb trastorns d’ansietat que no reben tractament és probable que tinguin una cronificació d’aquests trastorns i tenen més risc de desenvolupar altres trastorns psiquiàtrics com la depressió o el consum excessiu de substàncies tòxiques. Experimentar ansietat de forma crònica pot afectar el funcionament de la resta de sistemes del cos i augmentar el risc de tenir malalties mèdiques (com desordres gastro-intestinals o problemes cardíacs, entre altres).

Pel que fa a l’edat d’inici, els trastorns d’ansietat es troben entre els trastorns d’aparició més primerenca. En el següent gràfic s’indiquen les edats aproximades en les que acostumen a aparèixer els diferents trastorns d’ansietat.

Un projecte elaborat conjuntament amb . Aquest enllaç s'obre en una nova pestanya.

Informació documentada per:

Eduard Forcadell López
Luisa Lázaro
Miquel Àngel Fullana
Sara Lera Miguel

Publicat: 29 de gener de 2019
Actualitzat: 29 de gener de 2019

Subscriu-te

Rep informació cada cop que aquest contingut s'actualitzi.

Gràcies per subscriure-t'hi!

Comprova la teva safata d'entrada, rebràs un e-mail de confirmació.

Hi ha hagut un poblema i no hem pogut enviar les teves dades, si us plau, torna a intentar-ho més tard.