Malalties associades al son

Dormir poc o tenir insomni de manera crònica s’associa amb un augment del risc de tenir malalties cardiovasculars com la hipertensió, l’ictus o l’infart de miocardi.

Un dels mecanismes principals és la pèrdua del descens nocturn normal de la pressió arterial (“non dipping”). És a dir, durant la nit la tensió no baixa com hauria de fer-ho, i es manté elevada. Això provoca una sobrecàrrega continuada del sistema cardiovascular i danya els vasos sanguinis.

A més, la privació de son augmenta l’activitat del sistema nerviós simpàtic (estat d’alerta) i eleva els nivells de cortisol. Aquesta situació genera un estat d’hiperactivació que altera el funcionament dels vasos sanguinis, dificultant la circulació de la sang, i contribuint el desenvolupament d’aterosclerosi.

El son insuficient també s’associa amb més inflamació sistèmica, més estrès oxidatiu i alteracions metabòliques com la resistència a la insulina. Tots aquests factors contribueixen al risc cardiovascular.

Des del punt de vista clínic, els pacients amb insomni presenten una major probabilitat de tenir hipertensió, arrítmies i malaltia coronària, mentre que l’apnea del son (interrupcions del son) ja constitueix per si mateixa un factor de risc cardiovascular encara que no hi hagi altres factors de risc.

El son té un paper clau en el bon funcionament del sistema immunitari.

Dormir poc o malament redueix la capacitat de l’organisme de defensar-se davant d’infeccions i malalties. Fins i tot una sola nit de mal descans pot disminuir l’activitat de les cèl·lules natural killer, fonamentals en la vigilància immunitària. 

A nivell biològic, el dèficit de son augmenta les citocines proinflamatòries, generant un estat d’inflamació crònica de baix grau. Aquest estat s’ha relacionat amb malalties cardiovasculars, metabòliques i autoimmunes. A més, les persones que dormen poc presenten una menor resposta immunitària i s’ha demostrat que poden produir menys anticossos, reduint l’eficàcia de la vacunació.

A llarg termini l’insomni crònic augmenta la susceptibilitat a infeccions, a la seva severitat i a la contribució en el desenvolupament de malalties autoimmunes.

D’altra banda, el deteriorament del sistema immunitari també pot retroalimentar el trastorn del son, ja que els processos inflamatoris alteren el son i el mal son augmenta la inflamació.

Dormir poc o tenir insomni té un impacte directe sobre la percepció del dolor. La privació de son augmenta la sensibilitat als estímuls dolorosos (hiperalgèsia) i redueix la capacitat natural del sistema nerviós per modular el dolor. Com a conseqüència, estímuls que habitualment serien tolerables es poden percebre com més intensos i desagradables.

La relació entre el son i el dolor és bidireccional. En les persones amb dolor crònic, l'insomni és molt freqüent i contribueix a augmentar la intensitat del dolor, la fatiga, la sensibilitat emocional i la discapacitat funcional. Al mateix temps, el dolor dificulta la conciliació i el manteniment del son. Es crea així un cercle viciós en què el dolor interfereix amb el descans i la manca de son amplifica el dolor.

Aquesta relació és especialment evident en malalties com la fibromiàlgia, les cefalees cròniques o el dolor lumbar. Per aquest motiu, la millora del son forma part de l'abordatge terapèutic d'aquests trastorns, ja que pot contribuir a reduir la intensitat del dolor, millorar la qualitat de vida i augmentar l'eficàcia dels tractaments analgèsics.

El son insuficient o fragmentat afecta la manera com l'organisme processa la glucosa i pot contribuir al desenvolupament de diabetis tipus 2. Un dels principals mecanismes és la reducció de la sensibilitat a la insulina, fet que obliga el cos a produir-ne més quantitat per mantenir nivells normals de glucosa a la sang.

A més, dormir poc altera l'equilibri hormonal. Augmenten els nivells de cortisol i es modifiquen altres hormones implicades en la regulació metabòlica. Aquests canvis poden provocar hiperglucèmia i alteracions del metabolisme. Fins i tot períodes curts de restricció de son poden generar alteracions similars a les observades en estats prediabètics.

L'apnea del son també té un paper important. Les interrupcions repetides del son afavoreixen la resistència a la insulina i poden dificultar el control de la glucosa en les persones amb diabetis. Per això, el son insuficient i els trastorns respiratoris del son es consideren factors de risc modificables tant per al desenvolupament com per a l'evolució de la diabetis tipus 2.

Dormir poc o tenir insomni altera de manera significativa els mecanismes que regulen la gana i el balanç energètic. 

Dormir poc o tenir insomni altera els mecanismes que regulen la gana i el balanç energètic. La manca de son augmenta els nivells de grelina, l'hormona que estimula la gana, i disminueix els nivells de leptina, l'hormona que genera sensació de sacietat. Aquest desequilibri fa que augmenti la gana i la preferència per aliments rics en calories, greixos i sucres.

A més, el cansament derivat d'un mal descans redueix l'activitat física i la despesa energètica. Paral·lelament, el son insuficient altera el metabolisme i augmenta els nivells de cortisol, factors que afavoreixen l'acumulació de greix, especialment a la zona abdominal.

La relació entre obesitat i son també és bidireccional. L'excés de pes augmenta el risc de desenvolupar apnea del son, i aquest trastorn empitjora la qualitat del descans. Com a resultat, es genera un cercle viciós que dificulta tant la pèrdua de pes com la millora del son.

El son és un pilar fonamental de la salut mental. Dormir poc o malament altera els mecanismes cerebrals que regulen les emocions i el control dels impulsos, fet que pot traduir-se en més irritabilitat, ansietat, inestabilitat emocional i dificultats per gestionar l'estrès.

A curt termini, la manca de son afecta la concentració, la memòria i la capacitat de prendre decisions. A llarg termini, l'insomni s'associa amb un major risc de desenvolupar trastorns psiquiàtrics, especialment ansietat i depressió. A més, les alteracions del son REM poden dificultar el processament de les emocions i reduir la capacitat d'adaptació davant situacions estressants.

La relació és bidireccional: els trastorns mentals poden provocar o agreujar l'insomni, i l'insomni pot contribuir a la seva aparició i cronificació. Per exemple, l'ansietat s'associa sovint amb dificultats per adormir-se, mentre que la depressió es relaciona amb despertares precoços i alteracions del son REM. En els trastorns bipolars i psicòtics també són freqüents les alteracions del ritme son-vigília.

Les alteracions del son són freqüents durant la menopausa. La disminució dels nivells d'estrògens i progesterona afecta els mecanismes que regulen el son i predisposa a l'aparició d'insomni.

A més, els fogots nocturns i la sudoració poden interrompre repetidament el descans, fet que provoca una major fragmentació del son i una sensació de cansament durant el dia. Aquestes alteracions poden afectar de manera significativa el benestar físic i emocional.

L'insomni durant la menopausa també s'associa amb més irritabilitat, ansietat i símptomes depressius. A nivell físic, la manca de son pot contribuir a l'augment de pes, empitjorar el risc cardiovascular i afavorir alteracions metabòliques. Per això, abordar els problemes de son durant aquesta etapa pot tenir beneficis importants sobre la salut i la qualitat de vida.

El son té un paper essencial en el bon funcionament del cervell, ja que contribueix a processos com la recuperació, la regulació metabòlica i la consolidació de la memòria. També, durant el son s’afavoreix l’eliminació de substàncies de rebuig a través del sistema glinfàtic, tot i que aquest mecanisme encara està en estudi, especialment en humans.

El son insuficient, fragmentat o de mala qualitat pot afectar la memòria, l’atenció i la velocitat de processament. A llarg termini, alguns estudis l’han relacionat amb un major risc de deteriorament cognitiu i demència. Tot i això, aquesta relació és probablement bidireccional: els trastorns del son poden actuar com a possible factor de risc o d’empitjorament, però també poden ser un símptoma o una manifestació precoç de la pròpia malaltia. A més, el son depèn de circuits cerebrals que regulen el ritme son-vigília, l’alerta i la qualitat del descans, incloses àrees profundes del cervell que poden veure’s afectades en malalties neurodegeneratives.

Els trastorns del son són freqüents en moltes malalties neurològiques. En la malaltia de Parkinson o demència per cossos de Lewy pot aparèixer de forma característica el trastorn de conducta del son REM. En la malaltia d’Alzheimer són habituals els despertars nocturns, somnolència diürna la confusió al vespre o a la nit i les alteracions del ritme son-vigília. També són freqüents els problemes de son en l'esclerosi múltiple, l'ictus i l'epilèpsia, tant per la malaltia mateixa com pels tractaments utilitzats.